SOBRE DEPENDÈNCIES I INDEPENDÈNCIES. La meua visió sobre el procés català.

Pintura de Sergio Mora

Quedar-se callat i esperar és sempre l'opció més sàvia, d'això no en tinc dubte. Sobretot, quan les postures i els bàndols estan tan ben definits. Al remat torna a ser tot una qüestió de d'equips i de blancs i negres. Després, quan t'acostes i observes, veus que és tot una grisalla, que no hi ha nitidesa, que les coses es barregen. És la vida mateixa; pretenem veure el món amb qualitat però de fet només veiem espectres. 

Últimament he llegit articles ací i allà de gent potent, de certa rellevància intel·lectual, amb premis literaris fenomenals, d' autors de llibres d'èxit, de polítics i gent de tro on es posicionen de manera clara sobre la qüestió catalana. Sovint, veient de qui ve l'article, no cal ni llegir-lo per saber a quina banda del conflicte s'hi establirà. Altres voltes, llegint un nom de reminiscències literàries tens l'esperança de trobar alguna cosa nova, una aportació a l'alçada dels premis que llueix l'autor, però  sovint passa que  la literatura és una cosa i la persona una altra de ben diferent, i no s'escriu igual quan es fa des una perspectiva que respecta les lleis de la ficció que des dels inconvenients del cor i els budells.

Les paraules no són una qüestió menyspreable. Sovint, o sempre, les guerres comencen per l'ús que se'n fa de les paraules. Anem alerta, doncs. Així, podem parlar del conflicte català o del conflicte espanyol segons es mire des d'una banda o de l'altra. O podem parlar de nacionalisme, que si s'utilitza des de Madrid es farà en contra del nacionalisme català qui alhora tornarà la pilota acusant el nacionalisme espanyol d'haver inoculat mals directes i indirectes a Catalunya. Sembla que no cal dir res més. El nacionalisme no és propietat deningú;  està rebregadíssim i treballadíssim tant als llibres com a les fronteres i a les trinxeres; és un ferit de guerra permanent i pateix una excel·lent salut de ferro. Els arguments que l'utilitzen són molt pobres, i sobretot esdevenen patètics quan ministres citen nobels que escriuen i parlen sobre les tendències nazis del nacionalisme de l'altre. Realment trist; d'una alçada intel·lectual rastrera. En tot cas, el nacionalisme més perillós, és sempre el que té els exèrcits i tota la borumballa legal i logística de la seua part. Jo, com Jean Genet, sempre preferisc la raó del més feble, del més petit, del que llença la pedra i no la bomba. Després, quan arribe el moment en què els petits es facen grans i opressors, sempre em reservaré el dret de canviar d'equip, o millor encara, de retirar-me a un monestir budista.

El meu punt de partida em deixa en una posició vulnerable . Sóc un valencià dels que encara creuen en la seua petita identitat però que alhora es senten ciutadans del món. Al DNI em posa que tinc nacionalitat espanyola però jo mai no ho he decidit, de la mateixa manera que els meus pares no em van demanar opinió per posar-me el nom ni cap autoritat competent em va deixar triar la família ni el meu aspecte físic. Vull dir que hi ha coses que et venen donades. El tema està en poder destriar quines d'aquestes coses són realment inevitables i quines es poden canviar. I a partir d'ací que cadascú traga les seues conclusions. 

Puc fer  un esforç i posar-me  en la pell d'aquells que pensen que el ser espanyol ja és un fet que dura tants anys que hauria de constar imprès a l'ADN. He de dir que els entenc. Els entenc perquè he vist que gent propera a mi ho pensa i ho viu i això em fa arribar una reminiscència de caliu i una enveja sana de voler ser com ells, de sentir-me amb aquesta comoditat de què disposa la gent que se sent recolzada en el seu sentiment per tot un univers legal, polític i d'opinió pública. Jo, en canvi, sovint, i des que me n'he vingut a viure al poble on vaig nàixer després de 15 anys a Catalunya, tinc la sensació que ma casa és tan petita i malforjada, que en qualsevol moment un vent o un llamp, o un truc de porta la poden assolar. Aquesta és la diferència, i pense que no és petita. 

Vull pensar que tots els esforços esmerçats en assimilar-nos ( a tots aquells que no compartim la creença que hi ha un únic ADN espanyol on consten les barres dels colors de la bandera, de la infal·libilitat de la monarquia, de la llengua castellana com l'única possible, del ser de dretes, o com a mal menor d'UPyD o de ciutadans....entre altres coses) han estat benintencionats. Crec que aquesta gent, pensava i pensa que la millor manera de SER és ser espanyols a la seua manera. Ho han tingut sempre tan clar que que mai no se'ls ha acudit que podien haver-ne d'altres  i ara s'ofeguen en pensar que la situació a Catalunya és límit. El que deia  Maria Mercé Marçal, que donava gràcies per haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida,   ara pot sonar com un crit dels que hem viscut al marge . El viure al marge, si la teua economia t'ho permet, sempre et dona la possibilitat de pensar maneres alternatives. El problema ve quan els altres només t'ofereixen una opció.

I què dir de la majoria silenciosa? Fa uns mesos prenia una cervesa a la Plaça Reial de Barcelona amb dos molt bons amics meus que pertanyen a aquesta majoria silenciosa de què s'omple la boca Mª Dolores de Cospedal i CIA i que per tant, no van participar de la VIA CATALANA el darrer 11 de Setembre. Quan els vaig preguntar, retòricament, per veure per on eixien, sobre la seua postura sobre la independència de Catalunya, un d'ells em va mirar amb la cervesa a la mà, va fer un glop llarg, em va mirar als ulls amb un deix amarg i posant-se la palma de la mà al clatell a la manera de "peineta española" em va soltar : “jo m'independitzaria, però només d'alguns espanyols”.  

 La consciència que estem construint és global i per tant, hauríem de començar per agranar els racons i desfer els parèntesis. I amb tot això vull dir que m'agradaria pensar, i crec que, tret d'alguns, tothom veu clar que ací no hi ha cap guerra possible i que la solució és més aviat quixotesca i s'ha de lliurar entre el pragmatisme i la bogeria.