SANITAT PÚBLICA
Una
mare insistia veure la doctora; el recepcionista aguantava els colps
com podia. Ella feia responsable la doctora del mal de cap del seu
fill i encara va reblar “és estudiant”. El recepcionista va
esgrimir l'argument de les retallades en els pressupostos i va
responsabilitzar algú que no estava en aquell edifici dels mals de
cap del fill adolescent de la senyora i la va invitar a fer una
reclamació. La dona va preguntar-li incrèdula si allò serviria de
res. Després d'una estona de joc dialèctic la mare i el fill, que
fins el moment havia deixat fer la mare, van marxar i van deixar la
sala en silenci uns minuts. Vaig aprofitar per anar al servei.
L'edifici és una construcció dels anys setanta reformat i net, molt
net. És la imatge que cal de la sanitat; sense parafernàlies
arquitectòniques, de formes i mesures comprensibles, amb les
distàncies de poder imprescindibles que asseguren el funcionament
adequat.
Al cap
d'una estona la neuròloga ens va fer passar al seu despatx. Sense
mirar-nos als ulls, pendent de noms i informes, dilucidava dades des
de la pantalla de l'ordinador. Preguntava i ,amb només l'ajuda de
dos dits, escrivia informació complementària. Sense mirar-nos als
ulls, pendent de la pantalla i dels informes de damunt de la taula
que ara prenia i ara deixava, va començar un discurs pausat farcit
de termes mèdics que a la mare i a mi ens va costar seguir.
Prèviament la mare em va avisar que era molt bona metgessa i que ens
havia fet un informe de l'avi molt favorable on d'alguna manera
deixava molt bé la família del pacient. Si bé anem al metge
buscant certeses, em va sorprendre que aquella dona de ciència
exposava els seus dubtes sense embuts. Això em va ajudar a entendre
la bona professionalitat de què m'havia parlat ma mare. “Operar
és una opció”, va dir, “però els resultats no solen ser bons i
menys en aquestes edats” -l'avi té ara90 anys. En cap moment no va determinar
cap solució definitiva i ens va fer entendre que malgrat que
voldríem respostes segures, la ciència està sempre de camí i mai
en la meta.
Després
d'escoltar-la uns minuts vaig entendre la complexitat dels plecs del
cervell, de les connexions neuronals i de les circumstàncies poc
favorables que amb massa freqüència hi concorren i que provoquen
funcionaments ineficients, insuficients i que causen situacions
humanes i doloroses per a pacients i familiars. La sanitat pública
és una estructura complexa que voldríem fora de allò que és humà,
dins del món còsmic de la màgia. La sanitat privada, i també
l'educació privada, ofereixen certeses, prometen resultats. És per això
que esquiven els casos complexos i humans i s'especialitzen en la
mecànica. La sanitat pública i l'educació pública, per contra,
han d'abastar, per imperatiu social i humà, el dubte, la incertesa i
la complexitat.
Comentaris