SANITAT PÚBLICA

Una mare insistia veure la doctora; el recepcionista aguantava els colps com podia. Ella feia responsable la doctora del mal de cap del seu fill i encara va reblar “és estudiant”. El recepcionista va esgrimir l'argument de les retallades en els pressupostos i va responsabilitzar algú que no estava en aquell edifici dels mals de cap del fill adolescent de la senyora i la va invitar a fer una reclamació. La dona va preguntar-li incrèdula si allò serviria de res. Després d'una estona de joc dialèctic la mare i el fill, que fins el moment havia deixat fer la mare, van marxar i van deixar la sala en silenci uns minuts. Vaig aprofitar per anar al servei. L'edifici és una construcció dels anys setanta reformat i net, molt net. És la imatge que cal de la sanitat; sense parafernàlies arquitectòniques, de formes i mesures comprensibles, amb les distàncies de poder imprescindibles que asseguren el funcionament adequat.

Al cap d'una estona la neuròloga ens va fer passar al seu despatx. Sense mirar-nos als ulls, pendent de noms i informes, dilucidava dades des de la pantalla de l'ordinador. Preguntava i ,amb només l'ajuda de dos dits, escrivia informació complementària. Sense mirar-nos als ulls, pendent de la pantalla i dels informes de damunt de la taula que ara prenia i ara deixava, va començar un discurs pausat farcit de termes mèdics que a la mare i a mi ens va costar seguir. Prèviament la mare em va avisar que era molt bona metgessa i que ens havia fet un informe de l'avi molt favorable on d'alguna manera deixava molt bé la família del pacient. Si bé anem al metge buscant certeses, em va sorprendre que aquella dona de ciència exposava els seus dubtes sense embuts. Això em va ajudar a entendre la bona professionalitat de què m'havia parlat ma mare. “Operar és una opció”, va dir, “però els resultats no solen ser bons i menys en aquestes edats” -l'avi té ara90 anys. En cap moment no va determinar cap solució definitiva i ens va fer entendre que malgrat que voldríem respostes segures, la ciència està sempre de camí i mai en la meta.

Després d'escoltar-la uns minuts vaig entendre la complexitat dels plecs del cervell, de les connexions neuronals i de les circumstàncies poc favorables que amb massa freqüència hi concorren i que provoquen funcionaments ineficients, insuficients i que causen situacions humanes i doloroses per a pacients i familiars. La sanitat pública és una estructura complexa que voldríem fora de allò que és humà, dins del món còsmic de la màgia. La sanitat privada, i també l'educació privada, ofereixen certeses, prometen resultats. És per això que esquiven els casos complexos i humans i s'especialitzen en la mecànica. La sanitat pública i l'educació pública, per contra, han d'abastar, per imperatiu social i humà, el dubte, la incertesa i la complexitat.