Rita Barberà o l'alcaldessa perpètua.

Què vos suggereix la fotografia de Rita Barberà escarxofada a la butaca de l'AVE amb els peus nus descansant delicadament a la butaca de davant? A mí primer que res m'arriba una reminiscència d'aquella pudor a peus encastada fins al moll de l'os d'aquells expressos que només fa una vintena d'anys recorrien la península amunt i avall, desplaçant vides i tot el que comporta, però també models socials i de convivència solidària que ara, amb els nous motlles d'interessos, s'han esvaït o s'han mudat en una altra cosa. La imatge de Rita Barberà, alcaldessa perpètua de València, repantigada, desperta el felí que portem dins i que s'acarnissa amb les entranyes pudentes de peix. És així com el sector que es fa dir progressista la voldria i la descriu; una morta política pudenta damunt el cadàver de la qual s'hi manifestaran discòrdies.

Però Rita Barberà és una moribunda a l'estil de N'Obdúlia Montcada, menys aristocràtica i més xabacana o coenta si voleu, i que en el llit on haurà de morir, encara juga unes cartes que poden sorprendre els possibles hereus i el lector o espectador. Menystenir-la seria no conèixer-la. Posar-se la bena davant dels ulls és un esport poc hàbil. Queden dies per esbrinar el resultat final i encara quan es sàpiga, encara quan pensem que haurà perdut, la moribunda-morta seguirà en esperit en la partida. Passa el mateix amb altres personatges de la política mundial com ara el tàndem Reagan/Thatcher, que encara toquen a quatre mans una simfonia que sembla infinita, o estatal com Jordi Pujol, l'esperit del qual continuarà viu en la història malgrat les inconveniències que puga generar. Hi ha personatges que van més enllà de la política i s'instal·len en l'ADN d'una societat . Allò que mataria una persona normal a ells els fa més forts. Mireu Esperanza Aguirre; n'és un altre exemple. 

El secret rau en el missatge. Ha de ser simple perquè comunique bé: “yo por mi hija mato”, com diria la Belén Esteban, que es trasmuta en “Valencia!” en Rita Barberà, però dit amb contundència cassallera i esperpèntica. Darrere no hi haurà res però el missatge és clar i objectiu i sobretot no és perd en anàlisis innecessàries que acaben per desautoritzar el que les pronuncia. És el problema del rojerio i de la progressia que venen peix al mercat amb manual d'instruccions en lloc de convèncer amb la gràcia del llenguatge corporal tal i com s'ha fet tota la vida. Per contra, el crit de la Rita és precís i vehement i les crítiques a la seua manera desimbolta de resoldre la quotidianitat només fan que atiar el foc de la seua permanència.