"Can Josep". Un lloc on menjar al voltant de S.Família.

 


Estem cremant els últims cartutxos a Barcelona - ara sí que va de bo. Definitivament, tenim llogada la furgoneta per dissabte. Serà carregar-la de bon matí i carretera i manta. Despús d'ahir em van recomanar un restaurant-bar xicotet, sense pretensions, dels que prometen bon menjar de matèria prima d'òptim origen. Vaig proposar d'anar-hi d'anar-hi . Havíem passat mil vegades – potser més – per davant i mai se'ns havia acudit d'entrar-hi .
El cartell amb el nom és el més nou del local. La resta, començant per les portes d'alumini, és d'una simplicitat que esborrona . Les parets són l'únic element considerable; hi ha més de cent fotografies penjades que inclouen dignes aspirants a mites del món occidental – de seguida vam identificar Joan Fuster i Ovidi Monllor, però també hi ha Buster Keaton, la Callas i gent d'aquesta. A més, a un costat, ben alta perquè ningú no la puga esguerrar, hi ha la bandera republicana.
Vam arribar quan encara no havien tocat les 9 i vam trobar el cuiner i propietari badant entre les poques taules del local. Ens va rebre sense efusivitats supèrflues, amb la naturalitat pròpia de qui domina l'espai i sap el que porta entre mans. Veient el Josep i escoltant-lo, un home de proporcions que roden la generositat sense excedir-se en res, pots fer-te una idea del que ofereix a la carta, també generosa i proporcionada quant a producte i oferta, a raó de les possibilitats del local i de la capacitat de feina de l'únic cuiner i de la cambrera.
 “Quin vi ens recomanes? Algun que passe bé...”, vaig fer-li a la cambrera tot alçant la vista del full imprès.  El cuiner va intervenir i ens va invitar a decidir primer el que havíem de menjar. Vam triar uns porros amb vinagreta, deliciosos, uns canalons de bolets i una suprema d'ibèric. Encara ell ens va recomanar una tomata partida amb una bona tonyina de tronc i olives. He de reconèixer que aquesta actitud tan lliure i poc sofisticada alhora de les recomanacions em va acabar de convèncer de la confiança que el propietari mostra en el seu producte. Ho vam regar tot amb un Penedès de la casa de qualitat i preu més que raonable.
L'opció de l'oferta del Josep tira més cap a la contundència de la carn . Això sí, vaig trobar que les postres eren un tema d'omplir expedient. No tot pot ser perfecte. Vam acabar demanant-ne un per compartir. El preu final van ser 46 € pels dos; pagues per la cuina i pel producte.
Vaig viure l'experiència com un plaer en un món, el de la restauració, on tothom et ven la moto de la nova cuina amb un aparador de fascinacions volanderes. Espere que les esferificacions acaben donant pas al sentit comú, també a la cuina amb productes de temporada i “savoir fer”.

Can Josep
c/ Roger de Flor, 237
tf. 630816565


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »