El 22@ i Can Framis.

22 @

Una ciutat mitjana,o gran – tot depèn de la perspectiva-, com Barcelona, ofereix sempre racons per explorar, aquells dels quals coneixes l'existència però que sempre deixes per demà. El meu temps a la ciutat s'acaba i sent que la sang em corre més de pressa i tot el cos, o potser és l'ànima, em demana que intensifique l'activitat i acabe amb aquelles coses que tenia pendents. Fa anys que es parla del 22@ i de l'activitat ingent que els polítics han promogut per tal d'incentivar l'activitat a una zona que feia anys que es veia defallir. Uns mesos enrere m'hi vaig apropar amb la bicicleta. Hi vaig poder veure els edificis nous d'arquitectures glorioses que clamen l'èxit de les grans companyies; un cant al progrés i al creixement sense límit .

El progrés, realment, sempre ha promogut arquitectures fantàstiques i projectes lloables i qüestionables. Darrere sempre hi ha hagut l'innominable, l'indefinible, però el triomf de la forma és innegable. Qui qüestiona el Modernisme tot i que va eixir del forat negre de la injustícia? Sempre hi ha algú que ho fa; tinc una amiga que es nega a entrar a les catedrals perquè s'imagina els treballadors suant la carn salada arrossegant les pedres que havien de bastir la casa de Déu mentre les famílies, nombrosíssimes, xarrupaven un plat d'aigua calenta i salada amb dos tronxos de bleda com a única matèria sòlida. Aquesta actitud de la meua amiga pot semblar exòtica i desorbitada però no es pot criticar en cap punt el seu esperit solidari. Sense cap mena de dubte, si l'exemple s'estenguera el món seria molt diferent, potser fins i tot millor.

Can Framis

Aquest matí,mentre visitava Can Framis, a Poblenou, un dels centres d'art català que la Fundació Vila-Casas té a Barcelona, l'amiga que m'acompanyava li preguntava a la guia com era possible que una sola persona poguera alçar tot aquell petit imperi de l'art sense l'ajuda institucional. La guia explicava que el Sr. Vila-Casas havia venut la seua empresa farmacèutica i que només ho sustentava tot amb el seu capital, que no hi havia ingressos, pràcticament – ja sabem o ens imaginem que l'art , així entés no en genera i quan ho fa depassa el nostre enteniment-. La meua companya obria els ulls encara més i incrèdula li reformulava la pregunta i la resposta tornava a ser la mateixa. A tot estirar, va afegir que el Sr Vila-Casas estimava en extrem la independència del seu criteri i que no hauria admès intervencions externes. Em va passar el pensaments que no a tots ens està permès estimar la independència en aquest grau. Per tal d'entendre l'astorament de la meua amiga s'ha de visitar aquest centre o tots els altres - 5 en total en tota Catalunya i tots dedicats a l'art català contemporani.

Can Framis està situat a una antiga fàbrica de Poblenou restaurada i habilitada per allotjar milers d'obres d'art. Les obres que s'exposen van rotant. Així és que en el curs de l'any pots visitar el centre vàries vegades i les obres no seran les mateixes. M'ha cridat l'atenció el fet de la insistència en el propi criteri del propietari i fundador a l'hora d'adquirir noves obres. I és que al remat es tracta d'escriure una autobiografia a través de l'art que el Sr. Vilà ha aconseguit de comprar al llarg de la seua existència. Això suposa un maremàgnum d'obres d'estils diferents. El gran encert de la direcció d'art ha sigut presentar-les sota la idea del laberint borgià i això no vol dir el caos sinó un ordre dins d'un pretés caos.

Els beneficis que aquest projecte suposa per l'art català són evidents i és una llàstima que les fronteres siguen només físiques i que no s'hagen eixamplat a les lingüístiques amb obres d'autors valencians o balears. Tot i això, és un conjunt – l'arquitectònic i el pictòric- que paga molt la pena de visitar. Està dins d'una Barcelona real construïda fora dels marges de l'hiperreal baudrillardià del turisme i és una demostració que, malgrat tots els qüestionaments que vulguem afegir al llarg llistat, la burgesia catalana encara té corda “per a rato”.