S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 27 de juliol de 2011

Uns dies a la "Drôme Provençale".


Nathalie havia esperat pacientment la trucada de telèfon que li havia d'indicar que havíem arribat. Ens vam entendre a a mitges i va caldre una segona trucada perquè entenguera que havíem aparcat a un lloc més llunyà del centre del que ella havia previst. Després del rencontre i les abraçades vam pujar tots al cotxe i ella ens va portar a un pàrquing molt a la vora del centre. Només feia uns mesos que ens havíem trobat a Barcelona quan ella havia vingut amb la Solenn, la seua filla adolescent. Prèviament, la història dels nostres encontres havia estat molt espaiada. Nathalie és filla d'una cosina germana del meu avi, la més jove de totes. Els seus avis van emigrar a Algèria l'any 1930, i s'hi van instal·lar als entorrns d'un poble que es diu Bufaric, on aleshores i degut a la immigració que arribava dels pobles d'Alacant, es parlava valencià. Sa mare encara el parla tot i que després de tants anys de la mort dels seus pares , la llengua ja ha perdut la solidesa que tenia i la comunicació per telèfon es fa més difícil.
El riu Drome fa un descens plàcid i premonitori quan passa per l'únic ull del pont que ens permet encalçar, després de creuar el semàfor, el Crest medieval. Els primers carrers comencen a pujar en costes que desafien el raciocini que regna al paisatge fins que arriben, quan tot comença a indicar que toquem l'impossible, a les primeres pedres de l'única torre medieval. El riu i la torre, vists des del pont, són la història i la natura, dos minerals que formen una aliatge perfecte dins del conjunt.
Les rodetes de la maleta vibraven al paviment de pedra quan passàvem per davant de “La Caverne”, un bar de cantonada on s'hi aplega una fauna de rastafaris, malabaristes i simpatitzants. De seguida veig que aquesta gent no s'adiu amb el principi pagès que es desprèn de la pedra i del paisatge i Nathalie m'aclareix que a les enfores hi viu una gent que te una empresa d'espectacles. És un imant per gent que hi treballa o que arriba seguint l'aura de la màgia del circ. Nathalie els mira i saluda algú: “És una veïna...”. Deduisc que hi ha locals que s'hi han apuntat agradosament al projecte de “La Caverne”.
Nathalie és una bona cuinera i quan vam entrar-hi, el sopar ja esperava al forn però encara vam fer temps amb la conversa animada per una ampolla de Clairette, el vi escumós de la zona, lleugerament dolç, delicat, que va entrar com una carícia dins les parets del meu estòmac tan sensible a l'agressió d'alguns productes alcohòlics d'elaboració dubtosa. N'havíem de comprar. Ho vam decidir esperonats pel moment de felicitat. Ho vam fer el darrer dia i també vam descobrir que no tot el Clairette és igual, que havíem estat víctimes de la ignorància, i que tot depenia -quin misteri!- del lloc on s'havia conreat la vinya i del procés d'elaboració. També amb la Nathalie vaig aprendre a fer un Kir, un aperitiu que es fa amb un ditet de Cassis i la resta de la copa de vi blanc dolç. M'ho apunte tot i espere sorprendre algú a la tornada. De vegades arriba a estressar-me el fet que la gent que ve a casa convidada sempre espere alguna novetat. De vegades m'agradaria deixar-me emportar pel moment, esdevenir un home-natural i tenir els amics contents amb la gràcia de quatre acudits. Estic arrodonint el canvi però tot costa.

1 comentari:

conxa ha dit...

Ja veig que heu aprofitata bé els darrers dies per terres catalanes. La Provence és un lloc per deixar-se caure de tant en tant, sempre és molt agradable.
Provaré el teu Kir a Agost.