S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 17 de juliol de 2011

Del barri de Gràcia al festival Nunart.



El barri de Gràcia de Barcelona és per a mi un referent físic i cultural des que fa sis anys, per una carambola, vaig venir a parar al barri de La Sagrada Família. L'Eixample dret , al contrari que l'Esquerre que gaudeix d'una vida nocturna més viva, tendeix a l'ensopiment, a la vida en família i a envellir plàcidament en comunitats on els veïns es recriminen les pixerades de gossos a l'escala o fan safareig  mentre recolzen les palmes de les mans al carret de la compra. També hi ha la vida associativa; tinc un veí que un dia a la setmana fa la seua contribució a una cooperativa ecològica. Altres coneguts  participen en diverses associacions i  també tenim la comissió dels indignants que cada dimecres des de fa unes setmanes es reuneix al cor del parc. Tot això, sense oblidar el degoteig imparable de turistes  que es deixen caure pel monument iniciat per Gaudí i en continu procés d'acabament per no-sé-qui. Aquests però, i afortunadament, fan una vida efímera i molt localitzada. Pocs gosen aventurar-se més enllà dels límits establerts per la cridadissa de cotorres enfilada al verd del parc.
El barri de Gràcia és un altre món;  un pulmó de vida cultural alternativa que suma pels porus d'una arquitectura amable, amb pretensions efímeres, sense manifestacions que alteren massa els sentits. Les passejades des de la Pl. Sagrada Família sempre són agradables. Primer creue ,fent esglaó, les tres illes que em separen del Passeig de Sant Joan i després xino-xano, amb la passa sempre ampla i decidida i protegit pels núvols de brancam i per l'atmosfera de famílies de l'eixample que maduren, juguen i esperen, arribe a un pas fronterer i deixe enrere la solidesa de les aspiracions burgeses per endinsar-me en un món que barreja la vida de poble amb un totum revolutum de tendències heterogènies.
M'agrada passar per la plaça del Raspall, el petit barri de la comunitat gitana de Gràcia. Ara a l'estiu, si passem a boqueta nit, en les hores que el sol comença a dormir, veurem els bancs plens i l'espai de la plaça habitat per una vida inusitada que trau la molla quan baixa la temperatura. Deixem Torrent de l'Olla a l'esquerra i pugem fins el mercat de Gràcia, una carícia per als sentits – sent debilitat pels mercats-.Tot i ser una artèria de comunicació, a Torrent de l'Olla el trànsit és d'una importància molt relativa i no té comparació amb Travessera de Gràcia on el soroll i els embussos habituals es combinen amb un comerç intel·ligent que barreja modernitat i tradició. A partir d'ací els camins que s'obren  al cos i a l'esperit són diversos. No cal amoïnar-se massa si ens perdem. Sempre hi haurà alguna cosa que ens entretinga i que ens trega l'angoixa del laberint. Cal deixar-se portar, una altra volta, per l'ordre del caos.
Les meues anades i tornades al barri són freqüents. Abans d'ahir vaig estar-hi tres vegades en tres moments del dia diferents. La primera per recollir uns pantalons que em vaig comprar de rebaixes a Rivero, un taller de moda on dissenyen i fan roba amb un estil molt propi. Aprofitant que Olokuti està just en front, vaig aprofitar per fer una ullada. És una botiga on vénen productes de comerç just. Cal visitar-la encara que només siga per tenir l'experiència del que és una casa del modernisme més popular i sobretot per gaudir d'un té al pati, un espai únic i poc visitat -un factor important a tenir en compte. La segona vegada, cap a les 2 del migdia, vaig tornar a anar-hi. Les raons ara eren prou més prosaiques: tenia hora al dentista. A la vesprada, quan va començar a caure el sol, vaig tornar a pujar. Simplement em vaig cansar d'embalar caixes (estic de trasllat) i davant la perspectiva d'una nit de divendres de relax a casa, em vaig decidir llogar una pel·lícula a DVDs, una botiga que hi ha al carrer Martínez de la Rosa i on pots trobar de tot, des de clàssics fins les últimes tendències i les darreres estrenes. Vaig adquirir dues peces magnífiques; “Brideshead Revisited”– incomparablement millor que la sèrie, sense tant de mirament- i “Contra la pared” del turc-germà Fatin Akin. I és que Gràcia no és un museu entès de la manera tradicional. Al barri s'interactua; és un experiment obert i una font de felicitat que raja més si tens una butxaca ben fornida i una personalitat franca i despresa.

El festival Nunart.

Ahir vaig reduir la ràtio de visites a una. Havia quedat amb l'A i li vaig dir “tria tu el que fem...sorpren-me...”. Sempre ho fa i per tant l'exigència era del tot sobrera. Vam quedar a les 20:30 h a la porta del Lliure de Gràcia. A les 20:37 arribava ella, magnífica, molt gracienca. Em va dir que la sorpresa que em tenia reservada no era allí però que podíem prendre un refrigeri al bar. Jo em vaig decidir per un vi blanc, un Gessamí, i ella per un Gin tònic. La cambrera li va portar la carta de gin tònics i va escollir un Hendrich que li van servir amb copa i dues tallades de cogombre. “És porta molt això ara...” em va indicar amb un somriure sorneguer. Encara li va preguntar a la cambrera si coneixia un claustre pels voltants on feien concerts. Ens va indicar que estava al carrer del sol, molt a la vora, i que ara estaven fent un festival. No vam trigar gaire a trobar-lo; més que res perquè era l'únic lloc on s'hi veia gent en aquell carrerapartat de les rutes més habituals.
El claustre és part de l'illa que formen un conjunt d'edificacions modestes i adjuntes a l'església de Sant Felip Neri de Gràcia. Vam accedir per la part de darrere, per un solar que feia de pàrquing i on s'hi havia reunit gent. A la porta s'indicava que el preu de les entrades anava dels 6 € als 12 € i en lletra més petita, a baix, es deia que la diferència seria el benefici dels artistes. Davant de nosaltres dues parelles van pagar 24€. Nosaltres dos en vam pagar 20€. La xica ens va fer un somriure de complicitat ample i agraït.
El recinte era, efectivament, un claustre. No tinc dades de l'època però diria que podia ser de principis del s. XX, sense massa aspiracions arquitectòniques, d'una simplicitat evident que amb el joc de les penombres de la nit i l'escassa il·luminació creava la il·lusió de l'espai perfecte. Vam badar llargament amb una cervesa a la mà i un tros de quiche – ella d'espinacs, jo de creïlla i ceba. A primera vista ja es veu que l'espai i el projecte conjuguen l'art amb la sostenibilitat . És una tendència interessant en els temps que corren perquè arranca de les urpes del gran mercat cultural la producció artística. Una de les seves banderes és la interdisciplinarietat. Així, mentre esperàvem el plat fort de la nit, ens van servir uns entrants de dança-entre-cometes, perquè tot ha de ser, com algú ens va girar per comentar-nos , molt alternatiu.
A les 20:45 h començava l'actuació d'Elena Gadel que ens va sorprendre amb una veu espectacular i un bon repertori que segons la web combina pop, flamenc, jazz i funk. El disc que presentava es diu "Tocant fusta". La vetllada va ser agradable i sorprenent. Només vaig trobar a faltar la lluna plena emmarcada dins l'espai de cel que feia de tendal al claustre. Vam acabar la nit amb una clara i un aigua a l'Heliogàbal.
http://www.nunartbcn.com/2011/06/26/kulbik-gisela-creus-i-antonio-da-veiga-elena-gadel/