Nova York. Primera impressió.

   No he sentit dir a ningú que hi ha estat que no li ha agradat la ciutat. Tots s'en meravellen del que ja han vist a la televisió. És pot ser la mateixa fascinació que es produeix quan veus un famós pel carrer. D'alguna manera ja el coneixes. En el taxi, de camí a l'apartament que havíem llogat a Williamsburg, he tancat un moment els ulls i he sentit una altra volta la sensació de no ser enlloc , enmig de nusos de carreteres de molts carrils, una al costat de l'altra, que ara es bifurquen per tornar a bifurcar-se, per a baixar o pujar o creuar per damunt d'una altra carretera en un joc de línies d'asfalt que semblen no tenir fi. L'única esperança és el moviment. Saps que no et quedaràs allà on no ets ningú, on ningú no és ningú. Els nusos de comunicacions de les grans ciutats són un no-lloc perfecte, com els aeroports. Hi ha gent que ha estat forçada a adaptar-se, com l'Henri. La resta dels mortals només esperem que el trànsit siga breu. 

   L'Henri, el conductor colombià, ens indica la gent que viu a cada barri: ací latinos, puertorriqueños, allà italians, i al vostre barri jueus ortodoxos....estos son jodidos hermano, van a la suya, no se mesclan.....L'Henri acaba totes les explicacions amb un esto es puro mar, hermano, siempre llegas al mar. I amb això em va recordar César Manrique. L'Henri va navegar bé en un puro mar de ferro-pneumàtic i asfalt i ens va portar al lloc segur on havíem d'arrelar uns dies en un intent de ser menys turistes i més viatgers. El pont de Williamsburg, vist des de la finestra de l'apartament, ens salvaria de la desfeta; ell, i els reflexos dels milers de llumetes reflectides en l'aigua. La ciutat, enmig d'un plugim fi, amb l'acabat de xarol de l'asfalt, començava a definir-se més enllà de les pel·lícules.