"El cònsul de Sodoma". La polèmica.

“El cónsul de Sodoma”, la pel·lícula que retrata el poeta Jaime Gil de Biedma, ha alçat polseguera. Les declaracions de l'escriptor Juan Marsé desqualificant el film de Sígfrid Monleon manifesten una agror fora de mida que hem porten a preguntar-me on és que li ha picat la puça. Un altre poeta, Juan Antonio de Villena, la qualifica de digna. Jo, que no pretenc arribar-li ni a un ni a l'altre a la sola de l'espardenya, la recomanaria com una història que m'ha tocat molt endins i que m'ha convidat a reprendre i rellegir alguns dels seus poemes.

No hauria entrat en la polèmica malcarada del Marsé si aquesta no m'haguera dit res. Qualifica la pel·lícula de "grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables". I de tota aquesta retaïla és això de “fallero” que m'incomoda. Només li haguera calgut afegir allò de “fallero maricón” per a caure encara en més tòpics. Ha estat la seua posició com a intel·lectual de presència solvent el que l'ha lliurat d'utilitzar el segon qualificatiu. En canvi “fallero” sembla ser un insult que ningú haja de recórrer. Jo li espetaria amb molt de gust que és un “niño malcriado y mojigato” y li ho diria en castellà per tal que el meu valencià no se li entrebancara als pèls de les orelles.

Hauria sigut ben estrany que tots els que van conèixer el poeta hagueren estat d'acord amb el que es diu i còm es diu a la pel·lícula. Tot i la intenció integradora que puga tenir el narrador, les històries contades sempre tenen un grau de parcialitat que mirat segons per qui s'acreix o minva. Les lectures dels receptors no són tampoc mai neutres i estan determinades per molts factors. La història d'explicar coses és tan llarga com la història, i la prehistòria, de l'home. Els darrers segles ens han portat canvis amb una intenció clara d'atorgar neutralitat a les coses que s'expliquen mitjançant el punt de vista del narrador o narradors però tot i això, sembla encara hui impossible que tots els implicats estiguen al cent per cent d'acord amb el que explica un tercer.

Fer una pel·lícula sobre Ausiàs March és una cosa; hi hauria gent que en gaudiria i d'altres que la criticarien però no crec que ningú s'aventurara a fer crítiques tan destructives com la que ha fet el senyor Marsé entre altres coses perquè és difícil que una puça del segle XV pique ningú. La tria del poeta valencià no ha sigut al·leatòria; tot i les diferències de temps, una bona història sobre el poeta valencià hauria d'incloure abundants escenes de cambra i racons poc assolellats, no poques anècdotes políticament incorrectes per al nostre entendre i abundants conflictes del “jo poètic” i del “jo històric”. Els segles muden de número i potser també de "color i estat natural" però el subjecte en conflicte encara  navega, o naufraga, en un mar que bull “com a cassola en forn”.

Per evitar conflictes entre les “realitats” i el que s'explica,  la crítica literària i la de cinema parlen de ficció. Ès el que el senyor Marsé ha oblidat en plena rascada de picada de puça. A l'espectador l'importa ben poc que ell isca d'una manera o d'una altra sempre que el seu personatge siga creïble i que s'integre bé dins del relat. El film pot tenir les seues falles però per al meu humil entendre, i fora de polèmiques, funciona molt bé. Mostra un personatge protagonista complexe amb lluita per reflotar-se continuament en un context hostil. Per una altra banda, el títol pot titllar-se d'oportunista però en definitiva què és un títol sinó un reclam, una manera de fer màrqueting de manera eficient i barata?. I ja, i per acabar, no és el meu problema i no tractaré de convéncer ningú que s'esquince les vestidures per les escenes de sexe o per les ereccions explícites.