S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 19 de gener de 2010

Als Avis



Decidits us deixen els anys i s'esgola
la memòria com l'aigua de neu cos avall
amb l'estrall innegociable que us arracona
en un pou de canya entre la fosca i la sal.

La sàvia irreverent esperona
la vella por que renilla en el redòs
de les nits, quan el dolor groc, ona
intermitent, rabeja en el blanc dels llençols.

Dormiu en el trescat camí de les formigues;
les mudes netes, planxades i antigues
com la fam que va nodrir aquella vida,

dormiu hui encara el cabdal vençut dels vespres
els carrers plens, les cadires de boga calentes
i l'algeps que us emblanquina el capçal del dia.


 Fa dos anys que vaig escriure aquest sonet. Els avis continuen aguantant el ciri més vells encara i més arraconats per les tares físiques i mentals. Després de les vacances de nadal, encara estic més sensible amb el tema. És per això que he decidit pujar-lo al blog.