Alexis de Tocqueville i el deteriorament de les democràcies.

 

 

 

 

   Quan jo feia COU, el meu professor d’història ens va demanar fer una fitxa  de lectura d’un qualsevol llibre d’història. Hi havíem de fer constar les dades bàsiques, com ara el títol, l’autor, l’any de la primera edició, etc; i també un resum que havia de contenir quatre idees bàsiques. Aquella mateixa vesprada em vaig acostar a la biblioteca del poble i em vaig quedar plantat davant del prestatge de llibres d’història. No podria explicar per què vaig escollir Tocqueville. Als dèsset anys, les meues nocions sobre llibres d’història devien ser nul·les. Pot ser em va cridar l'atenció la coberta o va ser el nom que em va atraure. La lectura va ser directa, sense filtres, densa, i em va deixar una idea molt difuminada d’un personatge que en els anys posteriors a la Revolució Francesa va fer un viatge als Estats Units i explica com van les coses per allà. Segurament em vaig sentir poc acompanyat, com si m'hagueren fet avançar i creuar un desert a les palpentes. El cas és que sempre he recordat l'experiència i des d'aleshores sempre he tingut present el nom de Tocqueville i he sentit l'espurna de la curiositat sobre allò que va experimentar i escriure.  Aquell experiment del meu professor d’història de COU, tan poc dirigista, sempre l’he considerat revolucionari dins la seua simplicitat fins el punt que més de trenta anys després encara el reconec com una de les poques anècdotes positives que em van marcar en els meus estudis de secundària.

   Alexis de Tocqueville va publicar  “La democràcia en Amèrica” en 1835. L’autor descendia d’una família d’aristòcrates  que va experimentar en carn pròpia les conseqüències de la Revolució Francesa. Va estudiar dret i després va exercir de  jutge. Després d’un seguit de frustracions polítiques i probablement de sentir-se poc estimat pel nou sistema monàrquic i burgés de Carles X,  amb l’excusa d’estudiar el sistema penitenciari americà i amb l’ajuda econòmica familiar, va viatjar al nou continent amb la companyia del seu amic Gustave de Beaumont. Més enllà de l’anàlisi de la gestió de les presons, els dos francesos van acabar fent un seguit de reflexions de dimensions destacables dins l’àmbit del pensament occidental al voltant de l’aplicació del sistema democràtic a Amèrica i de les possibilitats que el mateix sistema, o un altre de semblant,  podria tenir a Europa. Més enllà encara,  i sobretot pel que fa a Tocqueville, acabà teoritzant sobre allò que ell considerava  els dos pilars sobre els quals bascula o ha de bascular qualsevol sistema democràtic: la igualtat  i la llibertat. Les conclusions que extreu el porten a un pessimisme contingut només per l’afany intel·lectual d’anàlisi i reflexió. 

   La mà de Tocqueville i les nocions que ens ha pogut deixar sobre la igualtat i la llibertat ens porten a la política actual. Moltes de les seues reflexions, encara són vàlides hui, o com a mínim ens serveixen per considerar una anàlisi inicial de com funcionen les coses. En Tocqueville, la igualtat és la tendència. Si tornem la vista enrere veiem que avança de manera problemàtica però constant. Hi ha la idea que tots som iguals recollida als textos fundacionals de la majoria de comunitats, ja siguen d’origen civil o religiós. Per una altra banda, la idea de llibertat, tan productiva com la de l’amor en termes de literatura, és molt més problemàtica. Mentre que  la igualtat està en la llavor del pensament humà i quasi es pot tocar de com és de real, la llibertat és una idea abstracta  i una percepció i  està sotmesa als canvis temporals, històrics, ideològics. Mentre la igualtat es viu la llibertat es sent. Així, podem ser esclaus i sentir-nos lliures.  Aquestes reflexions de Tocqueville són absolutament vàlides hui. La igualtat és un territori que sembla patir d’una salut constant i progressiva malgrat els entrebancs. La llibertat, i l’amor ( l’afegit és cosa meua, llibertat poètica…), és un concepte absolutament plàstic i manipulable, canviant segons l’interés dels distints grups socials. 

Hui, l’esquerra i els moviments progessistes dominen millor el discurs de la igualtat. Els conservadors poden manifestar la seua resistència al canvi, però al final no poden aguantar el pes de l’evidència i acaben cedint. Pensem en tot el que hem aconseguit en el últim segle en quant a drets de col·lectius marginats: negres, dones, homosexuals...etc, i les reticències que han acompanyat aquests canvis per part dels conservadors.  Per contra, el discurs de la llibertat està en mans del conservadors. Són els que han sabut reduir el seu contingut de grisos a un blanc i negre, a un salat i dolç. D’ací, potser, naix l’èxit dels governs trumpians on la llibertat queda reduïda al “derecho a elegir", sense consideracions de fons. Trump o Ayuso o Abascal parlen de llibertat i les urnes s'omplen de vots.  La llibertat s'exhibeix d'una manera absoluta, com una religió i s'aplica a tots els camps fins arribar al fet més quotidià. Podem recordar "el café con leche in Plaza Mayor" d'Ana Botella o la filosofia de la llibertat que envolta la cultura madrileña de la "cervecita" de Ayuso. La voluntat de la majoria abandona el binomi igualtat-llibertat per situar-se en el del pa i circ.  I ací és quan les democràcies tenen el perill de sucumbir davant la manca de creativitat i profunditat. Fem una cervesa o llegim Tocqueville? Quina opció penseu que guanyaria? Es poden fer les dues coses. Cadascuna té el seu moment. Aquí no cal escollir, que no ens enganyen.