Pensant les convulsions.
Setmanes
passades per convulsions territorials d’intensitat alta. Declaració
d’independència al Parlament català? Ningú no ho sap dir.
Puigdemont a Bèlgica. Ahir va fer una declaració «institucional»
en quatre llengües, marcant la diferència. D’aquesta manera el
conflicte català s’internacionalitza. A fora se’n parla i a dins
se’n parla. Els diaris catalans i els espanyols n’ofereixen
versions diferents. Als espanyols s’emfatitza el fet que l’advocat
que s’ha llogat Puigdemont ha defensat etarres, i també han parlar
a bastament del fet que un company d’un dels dos Jordis empresonats ha demanat el trasllat de cel·la, perquè està fins el monyo del
Procés. Tot, dins l'anecdotari informatiu imprescindible i neutre.
Enric Juliana explicava a la Sexta que Puigdemont tenia clar convocar eleccions i desistir del DUI (declaració unilateral d’independència). Únicament que el van insultar (els seus socis) i s’hi va veure abocat. Després van decidir el que van decidir, declarar-la a mitges, però això al moment no ho sabíem. Sí que vam veure cares de preocupació. Al President i vicepresident Jonqueras no se’ls veia de massa bon rotllo. Hi ha les imatges de l’escala del Parlament reblida de gent, de polítics, bàsicament, vinguts expressament d’arreu de Catalunya, celebrant l'esdeveniment com si fos l'inici d'un nou període. De fet sí que ho era. Em van cridar l’atenció els alcaldes amb les vares de manar, que són un símbol poc amable. No sé de qui devia ser la idea que tots els alcaldes anaren brandint aquests elements que expressen d’una manera tan evident la verticalitat de les relacions humanes i de la política.
Enric Juliana explicava a la Sexta que Puigdemont tenia clar convocar eleccions i desistir del DUI (declaració unilateral d’independència). Únicament que el van insultar (els seus socis) i s’hi va veure abocat. Després van decidir el que van decidir, declarar-la a mitges, però això al moment no ho sabíem. Sí que vam veure cares de preocupació. Al President i vicepresident Jonqueras no se’ls veia de massa bon rotllo. Hi ha les imatges de l’escala del Parlament reblida de gent, de polítics, bàsicament, vinguts expressament d’arreu de Catalunya, celebrant l'esdeveniment com si fos l'inici d'un nou període. De fet sí que ho era. Em van cridar l’atenció els alcaldes amb les vares de manar, que són un símbol poc amable. No sé de qui devia ser la idea que tots els alcaldes anaren brandint aquests elements que expressen d’una manera tan evident la verticalitat de les relacions humanes i de la política.
Han
passat alguns dies. Els mitjans espanyols destaquen la
irresponsabilitat del «President»fugit a Bèlgica i el fet que ha
abandonat els seus. Els catalans; la coherència, la planificació,
la lleialtat que es deu al Procés. Tot conseqüència directa de la
declaració fake d’independència més el 155 fake. Ens imaginàvem
els nacionals i la Guàrdia Civil entrant a Catalunya Ràdio i a TV3
i controlant el cotarro informatiu «en aras de la pluralidad
informativa», entrant com energúmens a les escoles i escridassant
els mestres, «en castellano, en español o en la lengua del
imperio, o como mucho en cristiano» , però no ha passat res de tot
això. Rajoy ha destituït el Govern i ha convocat eleccions .
Alguns membres del govern han marxat a Bèlgica i els partits
polítics que defensen l’independentisme han tingut debats interns
sobre si s’haurien de presentar a unes eleccions que ha convocat el
Presidente del Gobierno de las españas, o si per contra, no
reconeixien la convocatòria i s’auto-immolaven durant quatre
anys.
Però
si hi ha res d’interessant en tot això, són els processos que
cadascú seguim a nivell personal. Dins les famílies i en els cercles d'amics, el tema desperta incomoditats. No vivíem a un país estable? No se'ns havia promés que el nostre territori estava al marge del món de les estridències? Bé, sí, és cert, no hem arribat a la sang en termes absoluts. Això sí, el conflicte ha encetat conceptes nous i ha donat noves embranzides als ja existents. Caldrà
seguir-ne l’evolució, pacientment, perquè les qüestions reals que
s’han de dirimir són complicades. Al cap i a la fi, el tema català
ha desemmascarat uns problemes de convivència importants. El futur
no se’ns desvetllarà hui ni en quatre dies. . Serà al llarg de
llargs anys que anirem descobrint petits canvis a tots els nivells.
Aleshores la distància serà tal que ja no els relacionarem
directament amb el moment actual.
És
aquest l’inici del final de les aliances del 78 com algú
vaticina? Hi ha un detall que potser clau. Dones protagonistes i
antagonistes en la representació del conflicte: Anna Gabriel, Inés
Arrimadas i Soraya Sàenz de Santamaria ( la Vice) i en un altre pla
Ada Colau, Manuela Carmena i Mònica Oltra, entre d’altres . Parlem
de dones i parlem d’estètiques, un terreny perillós. Totes
s’enfronten a l’escrutini castrant de l’espectador
masculinitzat. És diferent en els homes: algú li ha preguntat a
Pablo Iglesias si ha entrat en política per follar ( res canvia). No
és gens anecdòtic. El conflicte català ha visibilitzat un joc
polític on les dones han tingut un protagonisme destacat.
Sensibilitats diferents per un temps diferent. Això no vol dir res però pot dir molt.
Comentaris