"Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio". Reflexions després d'una lectura.

   

    Lectura de «Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio». Llàtzer Moix presenta un arquitecte entre el cel i la terra, un demiürg aïllat, surant damunt un món de formes que qüestionen les lògiques de la tradició i imposen somnis gairebé humans d’una època triomfal. Un arquitecte que lliga els seus somnis amb pressupostos i sobrecostos i interessos polítics i econòmics no sempre irreprotxables. 

    L’home es projecta i vol ser recordat per la seua obra i al marge dels seus pecats. Què quedarà de Calatrava i dels altres arquitectes estrella que després de Corbussier han dissenyat el nostre espai? Què valorarà més el nou sàpiens dels edificis que ha d’habitar? ; la funcionalitat?, la metàfora i l’estètica? Tots estarem d’acord que primer que res serà la pervivència de la construcció. Queda assegurada a solidesa de l’estructura en les obres de Calatrava?. I què em dieu del manteniment i la sostenibilitat? Hi haurà governs o individus en el futur disposats a invertir en el manteniment de les seues obres? 

    És molt probable que l’ego de l’arquitecte es dissolga en els seus edificis. L’esforç del periodista en mostrar un exèrcit de dissidents no perjudicarà la pervivència de l’obra sempre que aquesta siga capaç de passar la prova de Déu, del temps i de la història. D’ací dos segles ningú no contemplarà un Calatrava pensant en els sobrecostos que ha generat, ni en com ha tractat els seus empleats. La qüestió és si d’ací dos cents anys, o dos mil, l’obra haurà demostrat la suficient coherència per mantenir la seua estructura i el seu sentit. Calatrava ha tingut el seu paper en les darreres dècades perquè el seu plantejament econòmico-espacial cabia dins d’un context molt particular: un neoliberalisme globalitzat i viscut com una religió. Aquesta època sembla que està donant senyals evidents de mala salut. Les respostes sobre el futur i sobre tantes altres coses estan en el vent. 

    Per als que hem sigut testimonis d’aquesta època on les expectatives que es tenien de l’avenir eren estratosfèriques, Calatrava era el que ens deia on havíem de viure: ens va dissenyar la casa. Quan encara estava en construcció, ja vam veure que no la podríem pagar, però vam fer el cor i la butxaca forta i vam esperar un miracle. Quan féiem el trasllat, alguns elements de l’estructura van començar a mostrar falles; les rajoles de vidre es trencaven, hi hi havia goteres; el trencadís de la teulada va començar a fer figa amb el perill que li pogués caure a un veí damunt del cap. I ja una volta instal·lats, vam comprovar que no hi havia manera de netejar tant de vidre. Finalment, hem decidit deixar-ho córrer. No podem pagar la hipoteca ni ens interessa esmerçar més temps i diners. La posem a la venda però ningú no ens la compra. El mercat ha fet fallida, els temps han canviat. La gent té més els peus a terra i busca coses més petites i funcionals. Tant fa, que se la quede el banc, no n’hi ha una altra. A partir d’ací, el que puga passar, ja no ens hauria d’afectar. És una manera de dir.