Alcarràs.

 

 

 

 

 

Temporada de nespres, nísprols, diem a Agost. A la parada de verdures m’han dit que enguany, per la pluja tan abundant, no en menjarem de dolços. De grossos sí, però no de dolços; han xuclat massa aigua.  De la mateixa manera que altres coses, la fruita també ha pujat de preu de manera notable. Les butxaques de la gent ho estan notant. ¿La guerra? Però possiblement només ha sigut només el tir d’eixida. Hi ha hagut un llarg període d’entrenament, de preparació. Ningú no es posa  a córrer sense unes sessions prèvies d’entrenament. La guerra  a Ucraïna només ha encetat la cursa. Hi ha un abans i hi haurà un després. Tot comença i tot acaba en els preus dels combustibles i amb els interessos que directa o indirectament generen. 

Amb relació als mons que s’acaben i altres que comencen hi ha la pel·lícula “Alcarràs”, guardonada a Berlín i que ha alçat un petit aldarull dins del reduït món del cinema d’autor i català. També  a la resta de l’estat, ímagine, però de manera molt matissada, molt cauta, molt de mirar de reüll. S’ha dit que és una obra mestra. I algú ha replicat que el film està bé, prou bé, però que no es per a tant. I com no podia ser, ix la inevitable comparativa entre allò que es fa en clau catalana, o perifèrica, gallega, vasca, valenciana, ¿andalusa?,etc, i allò que es fa a Madrid o en clau centre. I hi ha el tema lingüístic. La pel·lícula s’ha doblat al castellà perquè no tothom està capacitat per llegir subtítols i molt menys entendre un mínim de borrall d’allò que es diu en català, ni per gaudir de la cadència d’altres llengües en ús que no siguen les sostingudes per exèrcits. Allò militar sempre té la capacitat de despertar un tipus molt específic d’intel·lecte i de neutralitzar-ne un altre. 

La pel·lícula explica la història de l’últim estiu de recollida de préssecs ( bresquilles, melicotons) d’una família de pagesos d’Alcarràs. El cultiu de la bresquilla, de la manera que s’ha fet durant molts anys, ja no és rendible. Per una altra banda hi ha la pressió per instal·lar plaques solars a la finca. Hi ha un paisatge que es perd i un altre que s’imposa. Hi ha també la tendència a la idealització dels mons que moren i de les històries connectades a la terra. Sobre els mons que generen la producció de la fruita en aquelles comarques, recomane la lectura de Francesc Serès en “La pell de la frontera”  i Mercé Ibarz. 

La pel·lícula té punts d’emoció i punts d’humor i tendresa que contrasten amb una realitat dura dictada pels factors econòmics. El progrés és imparable, marca els ritmes i no dóna opcions a un grup de gent presonera de cossos que s’arrastren en una inèrcia de rutines i segles, incapaços de respondre més enllà d’allò que suposa una humanitat ferida.