S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 21 de gener de 2013

AMOUR. Un final en sèpia.




 
-->
Tenia ganes i por de veure la pel·lícula. Només havia llegit i escoltat bones crítiques i a més, els projectes de Haneke sempre prometen. Quan t'arriba la primera dada del fil argumental ja el veus, com una fotografia feta en un fons en blanc. És difícil mantenir-se neutre en les històries i explicar-les com qui no fa res d'important. Havia sentit algú que deia que va passar hores tocat després de veure-la. Ahir, mentre veia la decadència física i intel·lectual d'Anne, em sorprenia el meu estat conscient i atent i el fet que en cap moment no vaig sentir un nus a la gola ni molt menys se'm van mullar els ulls. 

Mentre el cos d'Anne es precipitava cap a un final cert, l'únic possible, jo pensava en la meua experiència pròpia, en la memòria de les meues dues àvies malaltes d'alzheimer, en una devaluació física que va durar prop de deu anys i de la qual tota la família vam ser testimoni. Per tant, i encara amb més cruesa si cal, tot això jo ho havia viscut en primera persona, sense cap pantalla que em fes d'intermediari. Aquest pensament ha resultat una protecció falsa. A les quatre del matí m'he despertat amb un pes al pit i el pensament de la història m'ha tret ben bé dues hores de son.

La realitat ens presenta possibilitats massa extenses i una de les funcions d'una bona història, donada la impossibilitat d'explicar la realitat, és emmarcar-la, és a dir, prescindir d'uns elements, de la majoria, i centrar l'atenció en altres. Per una banda,amb el títol, el director focalitza aquesta història d'un final en la relació de la parella més que no en la decadència d'Ann. Per un altre cantó, hi ha un especial interès en destacar el context cultural on s'ha mogut la parella. Els dos són músics i l'al·lusió al món de la cultura és constant. De fet, considere que les qualitats del patiment estan directament relacionades en el fet que són persones cultivades. La seua ha sigut una vida viscuda a través del món de la cultura burgesa que reforça el parentiu de l'home en la ciutat i el desvincula de la natura. He trobat especialment revelador el fet que durant uns segons d'impacte, quan el final d'Anne és ja evident, la càmera es fixa en els quadres, s' apropa a ells, tot mostrant escenes de la natura (diria que tot és pintura del s. XIX). En altres moments de la pel·lícula, una llum sempre amb matisos, que passa els sedassos que imposa una arquitectura i una estètica clàssica i decadent, arriba a les prestatgeries del saló, el lloc més públic de la casa, mentre el dolor es manté en secret. Així és la cultura, i aquesta és, si n'hi ha cap, la crítica més evident; la solitud i el dolor que implica haver d'amagar la decadència i la mort en la intimitat (representat per l'habitació).

Hi ha altres símbols a la pel·lícula, no podia ser tan neutra, com el colom que entra dues voltes pel finestral del pati interior, els colors envellits de les parets i les portes que representen un món de possibilitats limitades. El seu món és exclusiu, ni tan sols la filla sembla formar-ne part, amb anades i vingudes espaiades i irregulars. La taula rectangular de la cuina està arraconada de manera que només hi ha espai per a dos. El final, per tant, havia de ser per a dos; una porta que és l'única eixida a un món, a una cultura, que amaga tot allò que es cria més enllà de les seues parets.


3 comentaris:

novesflors ha dit...

Em pense que no vull veure-la, tots els que l'haveu vista parleu de patiment...

Anònim ha dit...

Afortunadament encara podem triar entre algunes coses bones...

Noèlia ha dit...

Segueix sent aquesta realitat un tabú i Haneke l´ha feta pública, és un patiment, com ho és en la realitat, però em d'afrontar-la per a poder trobar solucions i fer-la menys dolenta. Haneke és una resposta. Aquesta és la mostra d'amor més gran que existeix: morir donant amor...Jo em confesse poruga per no haver-me atrevit a veure-la. Una abraçada forta.