AMOUR. Un final en sèpia.
Tenia
ganes i por de veure la pel·lícula. Només havia llegit i escoltat
bones crítiques i a més, els projectes de Haneke sempre prometen. Quan t'arriba la primera dada del fil argumental
ja el veus, com una fotografia feta en un fons en blanc. És difícil mantenir-se neutre en
les històries i explicar-les com qui no fa res d'important. Havia
sentit algú que deia que va passar hores tocat després de veure-la.
Ahir, mentre veia la decadència física i intel·lectual d'Anne, em
sorprenia el meu estat conscient i atent i el fet que en cap moment
no vaig sentir un nus a la gola ni molt menys se'm van mullar els
ulls.
Mentre
el cos d'Anne es precipitava cap a un final cert, l'únic possible,
jo pensava en la meua experiència pròpia, en la memòria de les
meues dues àvies malaltes d'alzheimer, en una devaluació física
que va durar prop de deu anys i de la qual tota la família vam ser
testimoni. Per tant, i encara amb més cruesa si cal, tot això jo ho
havia viscut en primera persona, sense cap pantalla que em fes
d'intermediari. Aquest pensament ha resultat una protecció falsa. A
les quatre del matí m'he despertat amb un pes al pit i el pensament
de la història m'ha tret ben bé dues hores de son.
La
realitat ens presenta possibilitats massa extenses i una de les
funcions d'una bona història, donada la impossibilitat d'explicar la
realitat, és emmarcar-la, és a dir, prescindir d'uns elements, de
la majoria, i centrar l'atenció en altres. Per una banda,amb
el títol, el director focalitza aquesta història d'un final en la
relació de la parella més que no en la decadència d'Ann. Per un
altre cantó, hi ha un especial interès en destacar el context
cultural on s'ha mogut la parella. Els dos són músics i l'al·lusió
al món de la cultura és constant. De fet, considere que les
qualitats del patiment estan directament relacionades en el fet que
són persones cultivades. La seua ha sigut una vida viscuda a través
del món de la cultura burgesa que reforça el parentiu de l'home en
la ciutat i el desvincula de la natura. He trobat especialment
revelador el fet que durant uns segons d'impacte, quan el final
d'Anne és ja evident, la càmera es fixa en els quadres, s' apropa a
ells, tot mostrant escenes de la natura (diria que tot és pintura
del s. XIX). En altres moments de la pel·lícula, una llum sempre
amb matisos, que passa els sedassos que imposa una arquitectura i una
estètica clàssica i decadent, arriba a les prestatgeries del saló,
el lloc més públic de la casa, mentre el dolor es manté en secret.
Així és la cultura, i aquesta és, si n'hi ha cap, la crítica més
evident; la solitud i el dolor que implica haver d'amagar la
decadència i la mort en la intimitat (representat per l'habitació).
Hi ha
altres símbols a la pel·lícula, no podia ser tan neutra, com el
colom que entra dues voltes pel finestral del pati interior, els
colors envellits de les parets i les portes que representen un món
de possibilitats limitades. El seu món és exclusiu, ni tan sols la
filla sembla formar-ne part, amb anades i vingudes espaiades i
irregulars. La taula rectangular de la cuina està arraconada de
manera que només hi ha espai per a dos. El final, per tant, havia de
ser per a dos; una porta que és l'única eixida a un món, a una
cultura, que amaga tot allò que es cria més enllà de les seues
parets.
Comentaris