En terra de ningú


El món en què vivim ens marca un pas tan ràpid que amb massa freqüència no ens dóna temps de mirar el paisatge. Primer eren els avions que ens permetien traslladar-nos d'un lloc a un altre sense la consciència de la transició. Ara l'alta velocitat dels trens no permet que la vista es ponga damunt les fites que marquen el progrés del viatge. El que cal és arribar ràpid, com més millor, treballar per objectius ,com els agrada dir als gurus del mercat. El món de la cultura hauria de ser diferent però sembla que no ho és, tan marcada com està pel mercat. Cada dia apareixen nous productes que has de consumir i els vells es fonen a les prestatgeries amb la pols. D'aquesta prestatgeria enfarinada he rescatat, protegida encara per l'ubic embolcall de plàstic, una pel·lícula de fa anys que en el seu dia em va agafar mirant les teranyines del vagó del tren amb què em desplaçava i de la qual només em sonava el nom. Es tracta de “En terra de ningú” (“No man's land”) del director Daris Tanovic, del 2001.
En plena guerra dels Balcans, vaig passar un estiu a Londres i vaig fer un amic Serbi però que feia anys que vivia a París. El pare era químic i treballava per les empreses cosmètiques. M'explicava que tenien família a Sèrbia, que el seu pare tenia contacte amb ells però que ell no en sabia gaire.  Segurament els pares els volien protegir a ell i a la seua germana d'una realitat tan crua. com era la guerra que havia quallat al bell mig de la civilitzada europa, al vessat nord d'una mediterrània decol·locada ( i quan no ho ha estat esta mar nostra?). El meu amic es dedicava a viure el millor que podia i  gastar a balquenes els diners que li enviava el pare amb roba esportiva i complements de marca. Un dia anàvem tots dos sols en el metro i se'ns van acostar dos xiquets demanant. Ell els va donar una lliura, em va mirar i em va dir que eren bosnians. Aquell fet em va esperonar la curiositat i li vaig etzibar una bateria de preguntes. Ell les va esquivar totes comva poder i em va deixar macerant en la ignorància.
Este cap de setmana esta pel·lícula rescatada del no-res de la prestatgeria m'ha tornat a encendre la llumeta de l'interés per aquella sagnia. Aleshores es parlava d'ètnies i això no era nou de la mateixa manera que tampoc  ho eren els crims de guerra, ni les violacions. La novetat d'aquella guerra va serr el seguiment que se'n va fer per part dels mitjans de comunicació.  Malgrat tota la informació, si preguntàrem la gent trobaríem que no ens en podrien parlar massa del tema. 
L'argument de la pel·lícula és l'encert cabdal. Per caramboles de la guerra, dos soldats, un bosnià i un altre serbi coincideixen en aquell espai que s'han inventat que no és ni d'uns ni d'altres. N'hi ha un tercer també bosnià que està gitat damunt d'una mina; tots tres saben que si es mou la mina explotarà. En un altre pla, està l'ONU i els mitjans de comunicació internacionals  que intentaran salvar el tercer soldat El director utilitza este escenari doblement dual (serbs-bosnians, ONU-media) per començar a tirar del fil. El resultat és una obra mestra. La clau està  entre la contradicció que s'estableix entre la solució que espera l'espectador i el final tan contundent, devastador i revelador  que es proposa. En occident tenim la mania d'intentar arribar a tot mitjançant la raó. La natura dels conflictes, però, està ben instal·lada als budells, al sense-sentit
 A La caseta del plater   conec la música de la bosniana l'Amira Medudjanin   .La melangia que traspuen les seues cançons expresa molt bé aquest estat de desconcert en què ens deixa tot allò que no podem comprendre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primeres comunions.

Primer dia de primavera.