El cas Cabanyal-Canyamelar.

La societat valenciana està acostumada a desfer-se d'andròmines- fem fogueres per Sant Josep, per Sant Joan, per Sant Antoni- i una casa tan exposada com la nostra al vents i tan ben parada de modernitat, no es pot permetre el luxe d'acumular nostàlgies. Quan una cosa no serveix es llança i se'n compra una de nova, amb l'afegit que li fem un bé a l'economia. El Cabanyal és un barri vell, i encara més després de tants anys d'abandó intencionat, amb un regust de ser de tota la vida i en definitiva, amb un excés de contingut que no s'adiu massa amb la façana lluenta i nova de trinca que ha volgut l'ajuntament i que els valencians han acceptat de bon grat. És per això, i per la voluntat d'obrir la ciutat al mar, i de construir encara més i beneficiar encara més als mateixos quatre, que l'ajuntament fa anys que va decidir que volia comprar-se un barri nou. El que possiblement no van preveure va ser una resposta tan constant i ferma. La gent del barri, que no són d'aquells que l'estament convidaria a berenar als despatxos de la Generalitat , han aconseguit entaforar-se, com un corc, a les potes de la butaca del despatx on la Rita no els vol atendre. Aquestes manifestacions pel barri i en contra dels despropòsits urbanístics són una pedra a la sabata dels nostres governants. Com a mínim, si han de governar, que no ho facen des d'una comoditat absoluta.

Huí he llegit un article al País de l' arquitecte Rafael Rivera. No el coneixia però els seus arguments m'han colpit per la seua transparència i perquè em donen raons de pes per transmetre el meu propi pensament. Rivera comença establint que no totes les ciutats són iguals i que si unes han nascut al costat del mediterrani, València ho ha fet al costat del Túria i afegeix més avall; “No siempre querer llegar al mar es una buena noticia”. Els raonaments que exposa són evidents i ho deixen clar. En primer lloc tenim un barri d'un interés singular evident al que li cal una rehabilitació després de tants anys d'abandó. És un dels arguments que l'ajuntament utilitza per convéncer els ciutadans que cal enderrocar i construir l'avinguda. En segon lloc, tenim una oposició ciutadana inqüestionable. Un tercer argument és el cost material o econòmic de l'obra, inasumible per un ajuntament que ha llançat els diners d'una manera irresponsable i innecessària. Però també hi ha un cost social, tant o més important que l'econòmic, ja que el pla afecta directament 1600 famílies, que es diu prompte.

Però hi ha uns altres arguments que ixen directament del primer, és a dir, del fet que ens enfrontem a un barri singular. Rivera fa constar el fet que l'ajuntament vol aplicar unes mesures urbanístiques pròpies del s. XIX. Estem parlant del que Haussman va fer a París i que altres països d'Europa van adoptar ràpidament. Després de tants anys, les coses en arquitectura han canviat, i hui s'han descartat per ser ineficaces ja que destrueixen i no revitalitzen més que l'entorn  immediat i abandona i fragmenta el barri  i anula el seu interés. I afegeix; “Los paseos así son todos parecidos, aquí o allí; sin embargo, el barrio afectado es único y forma parte de la identidad urbana de Valencia.

Per una altra banda, l'arquitecte fa una crida a la sensatesa i a contemplar una avinguda que unisca dues fites de la ciutat com són els Jardins del Real i el Barri del Cabanyal. Aquest barri ja és el mar, amb l'afegit de la història i de la  càrrega popular i cultural que fa que una ciutat tinga identitat. Per acabar, també invita als governants a escoltar el mateix poble que va evitar que es construïra una autopista als jardins del Túria i una urbanització al Parc Nacional de l'Albufera perquè “Valencia no puede luchar contra ella misma”.

Escolteu "Cante per la punta" de l'Òscar Briz.

http://www.youtube.com/watch?v=sWj6CC9H87A

Escolteu el repàs que la Mònica Oltra, portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, fa als polítics del govern valencià.

http://www.youtube.com/watch?v=91QuilEgGoQ