La Puglia.

 

 

 

 

 

“L´unica causa de la infelicitat humana és que no sabem quedar-nos quiets a la nostra habitació”. Ho diu Pascal als seus Pensées. 

Dies passats a Bari. Darrer dia. Escric des de la cafeteria de la llibreria Feltrinelli.  

“ Prima tu prendi un drink, poi il drink he prende un altro, e infine il drink prende te.”  La cita impresa a una de les columnes de la llibreria és de Francis Scott Fitzerald.  Les parets són plenes de cites, de fotografies. Els italians són mestres en la construcció d’escenaris. El barroc és un escenari que s’autocontempla, un subratllat de l’escena. A l’Itàlia del sud, el barroc és fonamental per entendre el present; la corrupció, l’estat de les carreteres, l’esperit narcisista, l’estat de la religió, del catolicisme, la producció d’orichetti, etc, etc.

A Itàlia hi deu haver més botigues de roba per cap que a cap altre lloc del món. La necessitat de produir estètica ja no es mostra a les edificacions, sinó que  es concentra  en l’individu, en la decoració del cos. A les espanyes s’ha invertit molt en obra pública decorativa, demostrativa. No he vist a l’Itàlia del Sud cap obra nova semblant als projectes de València, de Barcelona, de Sevilla, de Bilbao… A les espanyes hi ha una necessitat de coordinar l’espai públic, de referenciar-lo. Observe, o deduïsc, que a  l’Itàlia (del sud), l’espai públic és un parèntesi d’intercanvi, un portal de l’espai privat. La política distributiva ha sigut més efectiva per ací; s’hi ha posat més intenció. A Itàlia, la desigualtat és més manifesta. Hi ha una deixadesa d’allò públic que va de l’estat deplorable de les carreteres a la manca d’espais decoratius nous com ara podria ser La Ciutat de les Arts i les Ciències a València, o el Guggenheim a  Bilbao; projectes que mostren l'interès en coordinar i subratllar allò que és compartit, i que per tant denoten un interés en apropar les persones, en igualar els seus drets, en oferir-los oportunitats de trobada. A Itàlia la religió i la tradició, incorporades a la institució familiar i , per què no , dins la figura de la mamma, encara hui tapa molts forats. Veus parelles (sempre un home i una dona), agafats de la mà, vestits de manera impecable i formal, mostrant públicament la solidesa del seu contracte. L’espai públic pot ser defectuós, les voreres estan apedaçades, plenes de clots i pegats, el trànsit és caòtic, l’estat de la política clama el cel, la corrupció ho envaeix tot, però la visió d’aquesta parella agafada de la mà és la garantia més ferma d’estabilitat  ( i també les botigues de roba, i els restaurants plens, i les esglésies obertes i més freqüentades que a casa nostra). Itàlia és un país que es manté sempre al límit d’un forat negre i  amenaçant on mai no caurà. És aquesta por que tot s’acabe ensorrant la que manté el país en un crit contingut d’esperpent  i  d’equilibri. 

 Per descomptat, cafè. Sovint ni et pregunten. És una assumpció que si ets italià has de beure cafè i que si ets turista has d'estar fascinat per l'Italian way of life i per tant has de morir-te pel cafè italià. La tisana és una excentricitat, sovint imperdonable. El cafè a Itàlia és boníssim i  indiscutible. El cafè a Itàlia forma part de l'essència i és un element de pertinènsa i identitari. Malgrat ser conscient dels perills, a la Feltrinelli he demanat una tissana. Mire a les taules del costat i comprove que soc l'únic. Tot acte té les seues conseqüències i les excentricitats es paguen. Per un cafè et cobren al voltant d'un euro; en canvi, per una camamilla te'n cobren quatre. La tisana, pense mentre me la prenc, és aigua bullida amb algun element vegetal i sec i generalment d''adquisició fàcil a supermercats, hortes, o serres dels voltants. 

El cafè a Itàlia és part del fonament d'una cultura del barroc que ha elevat la voluta de l'acte per damunt l'individu. A fora sonen els clàxons; un individu trau mig cos per la finestreta mentre s'eleva en el solipsisme. És el cafè el que et provoca el moviment, la plàstica, la gestualitat, l'oblicu. Estic caent el el tòpic? Possiblement. Desconec l'essència. Soc un element exogen, un turista amb una tendència a la indisciplina que jutja i qui jutja no observa. El judici és producte de la mirada superficial i el prejudici. A la taula del costat hi ha un senyor tocat amb barret i amb traje i corbata absort en la lectura.