Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia. 

Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta, supose. Vam fer el convit al garaig de la fàbrica de cantereria dels avis, un local que els avis utilitzaven per netejar i envasar el raïm. Però la temporada del raïm comença al setembre i això devia ser el maig. Els avis havien llogat la part de la fàbrica, allò que hui és el museu de cantereria, a un escultor català que es dèia Facundo Sempau. El personatge jugava a ser Salvador Dalí. Havia llogat la fàbrica per dos xavos i l’havia omplert de les seues escultures de fang. La seua idea era obrir  un restaurant i s’havia fet fer unes taules molt originals. Eren rodones i d’un extrem eixia un braç  que pujava a l’alçada del coll o potser encara més. Al cap damunt del braç semicircular eixia una petita plataforma plana que es suposava que era per a deixar l’oli, el pa i coses aixina. Després, el braç continuava un pam més i es feia més prim per rematar en forma de voluta. Un dia, l’escultor va desaparèixer però abans va parlar amb l’avi i li va dir que una amiga seua alemanya es quedaria amb el lloguer de la fàbrica. Per als avis, la fàbrica no tenia cap valor pràctic i no acabaven d’entendre l’interés que aquests forasters podien tindre en  aquell casalot impracticable. Al poble hi ha una expressió per referir-se de forma despectiva a aquelles cases que estan ja abandonades i són grans, molt velles i poc pràctiques, En aquella època , parle dels anys 80 del s. XX, la il·lusió de la gent del poble, era viure un un pis de 100 m2.. Així va ser com s’hi va instal·lar Ilse Schütz i va muntar el seu museu de cantereria. 

Un altre dels records que tinc del dia de la meua comunió és l’escultor interessant-se per l’embotit sec del poble. L’escultor tenia un bigot prim i llarg, els ulls molt vius i la boca prima i ampla. Potser estic descrivint Salvador Dalí però així és com el recorde. Un dia va convidar Manuel Fraga Iribarne, antic ministre de Franco, al seu castell d’Agost que no era més que la fàbrica destartalada dels avis.  El polític tenia aleshores la pretensió de quedar-se amb l’herència del dictador tot donant-li unes pinzellades democràtiques. Afortunadament, el seu primer projecte, molt lligat a les elits del franquisme, va ser un fracàs. Fraga es  passejar pels carrers del poble. La iaia Nieves va arribar un dia  a casa dient que s’havia trobat Sempau i Fraga pel carrer i que el polític li havia donat la mà. Però a casa la política era un element exogen i ja no se’n va parlar més. 

En aquell temps, les comunions destil·laven encara una mediterraneïtat pobra i caciquil, però tenien el valor positiu de la congregació, la solidaritat i la festa. La pobresa fa comunitat i crea vincles. La vinguda de la democràcia va suposar també un revés a les pràctiques tradicionals. A mesura que passaven les dècades i s’acostava el s XXI, vam deixar de ser pobres per acollir la ficció d’ un   materialisme progressiu i infinit que ens abocaria en  l’individualisme i a la pèrdua. A la meua comunió érem més de cent convidats. Les dones  s’encarregaven de la cuina i algun home de la família, crec que va ser en tio Manuel, era l’encarregat de fer l’arròs. Vam convidar l’escultor, és clar.