KOSOVO. Al cor dels Balcans.

 

 

 

 

 Kosovo declarava la seua independència de Sèrbia de forma unilateral el 17 de febrer del 2008. Espanya no reconeix la República de Kosovo. Els catalans podrien aprendre. Kosovo és al cor geogràfic dels Balcans. Kosovo era i és al cor del mite de la Gran Sèrbia. El fet és que hui els Serbis a Kosovo són una minoria, un 10% minvant. A més, després de les guerres i de la independència viuen en una situació molt incòmoda, gairebé assetjats.                 

    Ens hauríem quedat més temps a Prizren. Els carrers plens, el petit rierol que travessa la ciutat, la visió del castell enaltit en l’horitzó, les siluetes de les mesquites amb la llengua de fidels que descendeix les escales després de l’oració. La pau relativa que el turista veu ens invita a quedar-nos, però hi ha un programa que hem de complir. No som viatgers, som turistes. Estem sotmesos a un programa; el nostre temps està comptat. El temps per a nosaltres no és cap abstracció, és una xifra exacta: unes dates d’arribada i tornada a un lloc determinat, en el nostre cas a a l’aeroport de Tirana, unes dates precises a altres llocs determinats, uns horaris per esmorzar, per deixar les maletes a recepció, per tornar a pujar a l’autobús, endormiscar-se, escoltar música, xerrar, riure, becar finalment, despertar davant un paisatge nou, esperar l’arribada, conèixer el guia local, fer les visites pertinents, escoltar, o no, el guia, buscar un lloc per sopar, per fer una copa, tornar a l’hotel. Som dins d’una felicitat programada però buscada i gaudida. En el fons, encara ens podem sentir, dins d’aquest parèntesi, uns privilegiats del sistema i aquesta és la trampa. Algú té la gosadia de pronunciar-ho. Vindrà el futur. Tancarem el parèntesi del viatge. Tornarà setembre i ens invadirà un altre tipus d’alienació. Al cap i a la fi, estem bé viatjant: malgrat el cansament, malgrat els horaris, malgrat tots els malgrats, viatjant ens trobem més lliures, més desinhibits, més plens. Ens sentim que no pertanyem i això ens dona ales. No som part de les fronteres, no som part de les identitats que clamen les guerres del present i del passat, no som part dels dubtes , i encara menys de les certeses. La desimbricació ens senta bé.

 

            

   El monestir de Decani, al nord de Kosovo, del s. XIV, hauria de ser un enclavament idílic. Els monjos viuen entre muntanyes, produeixen allò que mengen i venen els excedents: preguen-mengen-dormen-treballen. Però el Monestir, que és un lloc sagrat pels Serbis, està en territori Kosovar, de majoria musulmano-albanesa, i des de la declaració unilateral de la independència de Kosovo, ha sigut un motiu de conflicte entre Serbis-ortodoxos i albano-kosovars-musulmans. Els guions em serveixen per recalcar les fusions aparentment irredimibles que conformen les identitats dels grups.

   A l’entrada del monestir hi ha una garita de l’OTAN. Abans d’entrar els hem de deixar el passaport. El Monestir és Patrimoni de l’UNESCO i ha sigut vandalitzat en repetides ocasions per grups extremistes musulmans. El 2014 van deixar pintades als murs en àrab i en anglès: “The caliphate is coming”, i amb referències a ISIS i a l’exèrcit de liberació Kosovar.

   El pare Peter és un home afable, barbut, amb els cabells abundants més blancs que grisos recollits en una cua, vestit de negre a la manera que ho fan els monjos ortodoxos, montenegrí. Ens fa les explicacions pertinents: els frescos, la tomba del rei serbi Sant Esteve qui alhora fundà i construí el monestir i que forma part del gran mite construït pes Serbis sobre una Gran Sèrbia medieval. Per acabar el pare Peter s’ofereix a donar-nos la seua benedicció tot dibuixant una creu al front amb oli. Alguns membres del grup fan una retirada discreta. Altres sucumbim dins l’halo d’espiritualitat i de pau que emana el Father Peter. ¿Quin grau de responsabilitat han tingut les religions en el conflicte general dels Balcans? ¿Hem de responsabilitzar les religions o l’ús que se n’ha fet d’elles? Al cap i a la fi, les religions i les llengües  són abstraccions i només es materialitzen amb l’ús que se’n fa d’elles. Francesc I ha fet un ús ben diferent del catolicisme  del que va fer Joan Pau II. Potser el Father Peter siga un sant però això no ho sabrem mai.                

   Acabem la visita. Mengem formatge i bevem vi, tot fet al  monestir. Mengem, bevem, riem, i sobretot fem fotos, posem la millor cara; una manera com una altra d’immortalitzar la nostra convicció de felicitat; som gent civilitzada que ha vingut a comprovar que, per a la nostra tranquil·litat, el caos continua.