Albert Roig. "Posseït"

 

 

 

Llig Vinyoli i en Vinyoli entenc Rilke. Però Rilke és un personatge del Nord, ¿un moralista?. Rilke sabia ben poc de les nostres escenes de platja bigarrades i llampants inventades pel turisme de masses. Vinyoli les descriu però implementa el significat festiu i estètic i el contrasta amb la por que “feineja per la platja”. “ He tremolat davant aquests misteris” diu a l’últim vers de PLATJA. “ No tinc escapatòria” diu al final de VACANCES A LA PLATJA. Els poetes són gent trista  que  sovint es suïcida. Alguns altres, per evitar els efectes de l’excessiva consciència beuen en excés o fumen o consumeixen o s'injecten substàncies. Albert Roig salva Vinyoli, entre altres poetes,  de la seua foguera personal a “Posseïts”. Per altra banda hi ha alguns poetes oficials i de traje amb corbata, avorrits i profusament premiats. Albert Roig assenyala  l’Àlex Susanna. No se n’amaga.  L’acusa de convergent, de pujolista, de mal poeta. Però també ho fa amb el laurea tJoan Margarit. Hi ha molts hòmens al llibre del Tortosí, i s’hi aplica poc, ben poc, amb allò que han escrit les dones. Però cadascú llig el que vol i escriu del que vol, o així hauria de ser. També hi ha dones que només escriuen de dones, etc, etc. 

“Posseït” és un llibre necessari de crítica poètica i escrit en estil llibèrrim i dirigit només  a un grapat d’ escollits, de tocats per l’ala de la poesia i amb ínfules d’arribar al moll de l’os o d’inventar la sopa d’all. Presentisc que és  un bon llibre perquè m’he perdut moltes coses, sovint el fil.  D’Albert Roig m’agrada el mateix llenguatge que m’incomoda, el ritme trencat del discurs, la riquesa del vocabulari, la novetat. Roig no és crític, ni escriptor de ficció, ni d’assaig. És un d’aquells éssers que han nascut i moriran poetes. Podria haver dit que han estat condemnats a ser poetes; a patir-ne l’estigma; a aspirar a entendre i  a ésser incompresos. Roig és un poeta vital, del moviment, del risc; ¿expressionista, barroc?, experimental, dialectal, radical…amb tot allò i les seues conseqüències. Si ens hem de morir que siga al camp de batalla i matant, deu pensar. Ja està bé de pertànyer a una cultura reduïda i acomplexada, aporegada d’ella mateixa, comedida i burgesa, pensa. I aleshores se’n va a escampar la boira al Brazil o consumeix algún tipus de producte que l’allunye de la consciència que sovint és impertinent, matxacona, i ens aboca a la tristesa i l’autocomplaença. 

Tortosa és territori comantx, no està ni ací ni allà. Per això, potser prefereix els poetes de les illes, Blai Bonet, o Bauçà, o el Valencià  Estellés, allunyats de la influència burgesa de la metròpoli i del reconeixement, del càlcul del poder o de l’estultícia, tan radical i abundant a tot arreu però tan lligat als cenacles del poder. Albet Roig trenca amb esta cosa tan burgesa de la por a transcendir, a trencar la norma. D’ací, en part, deu venir la tria pel dialectalisme, l’endemisme, que l’ajuda a eixir del control per part del poder central, que a Catalunya també hi és.

Hi ha la poesia que s’entén i després hi ha la poesia. Ara queda només  escatir el gra de la palla. A “Posseït”, el tortosí posa fil a l’agulla. No és tasca fàcil perquè entre el bé i el mal, el blanc i el negre, venen tots els matisos i l’experiència demostra que els cànons sempre acaben sent revisables. Sovint paga la pena reprimir l’instint tan renovador de la foguera i guardar els llibres empolsegats a les lleixes perquè un dia podem descobrir que la qualitat també té un component de  moda. “Posseït” és un llibre que es degusta, es beu a glops, a poc a poc. També passa que quan puges una muntanya ho fas a poc a poc per no forçar ni el cor ni la respiració. És quan arribes dalt, al cim, que veus al voltant i tens una impressió del paisatge. “Posseït” és un llibre que s’acosta a la poesia des d’un llenguatge poètic. Una volta acabat, el deixem a la lleixa pensant que seria desitjable tornar-lo a reprendre d’ací un temps.