El Gran Torino

Provoca una felicitat estranya i autocomplaent trobar històries que t'expliquen coses de tu i del teu entorn. Però, què té a veure un vell malcarat , antipàtic i tancat en el seu món reduït pel seu Gran Torino del 72, les memòries de la Guerra de Corea i un garaig que sembla un museu on totes les eines estan col·locades amb un ordre estricte i essencial amb un home com jo en la seua còmoda trentena, que l'únic contacte amb el món de l'automòbil és un carnet rebregat al fons de la cartera, que no sap penjar un quadre i que el més a prop que ha estat d'una guerra han estat les diverses manifestacions antibèl·liques i marcadament antiamericanes a les que s'ha acostumat a assistir des dels anys universitaris?

És en el meu entorn on hem de trobar les semblances?.La clau me la va donar l'escena on Walt Kolawski neteja els seu Gran Torino del 72 amb una concentració inusitada i com si en l'acte li anara més que la vida la seua raó de ser. El meu avi té ara 85 anys i ha estat i és un llaurador del sud valencià acostumat a fer el que li rota i amb un sentit de l'humor que de tant en tant li fa superar el mal geni que sovint el consumeix i ens consumeix. A banda d'això, el paregut amb el protagonista per a aquells qui el coneixem bé és més que evident (pels seus actes els coneixeràs, va dir el senyor). El meu avi és un home, com tants altres que comparteixen generació i geografia, instal·lat en un conservadurisme pràctic que li permet que el seu món moral no s'ensorre. Difícilment deixarà que ningú interferisca en la seua llibertat ferèstega si no és el destí inexorable que ara el té arraconat entre una coixera evident, manies múltiples i l'alzheimer de l'àvia. Prop dels 80 anys va decidir que s'havia de comprar un mercedes de cinquena mà propietat d'un magribí i en el que els darrers anys ha invertit temps i diners a mansalva sense deixar-se influenciar pels raonaments infructuosos de la filla i dels nets que l'única cosa que volen és tancar-lo en un assil i fer-se amb els diners. També pateix, com el protagonista, d'una generositat exacerbada i arbitrària que no té en compte graus de consanguinitat ni parentela.

La història de l'avi és la del petit llaurador valencià a qui se li ha privat d'una identitat en una pel·li de les de debò; la de Walt Kolawski és la de l'emigrant polonès que s'ha fet un lloc en el seu país d'adopció i com a consequència en la història contemporània. Tots dos estan perduts en una visió del món d'apocalipsis encadenades i de gent i idees que no entenen . Els separa la forma (la llengua, la geografia, la història concreta...), els uneix el contingut; una consciència que va més enllà de paràmetres quantificables i que es manifesta en actituds que reconeixem amb facilitat.

La primera escena de la pel·lícula ens presenta un món de contrastos i conflictes dins d'un escenari que els dóna unitat: l'esglèsia. És el funeral de la seua dona i el senyor Kolawski no es priva de repatir a tort i a dret desaprovacions gestuals davant les quals a l'espectador no li queda més remei que pensar en el descans merescut de la consort. Amèrica, sembla indicar-nos la primera escena, només pot sobreviure sota l'ampara de la religió com a metàfora d'una moral superior que arrele amb els orígens de la gran nació. Les escenes que continuen ens confirmen les habilitats del polonès per espantar tots aquells que se li acosten i per desacollir tot un ventall de personatges que van des dels fills i els nets als seus nous veïns hmong. Aquests representen una amenaça real per ell i els fueteja amb un llenguatge farcit de munició racista, masclista i dels altres “istes” que formen el comú de la ideologia més conservadora i que intuïm que compartixen, amb els matisos que calguen, els amigatxos del bar i de la barberia. Només dos personatges de fora del seu entorn persisteixen fins que traspassen les trinxeres d'aquest enemic conceptual: el capellà i la Sue, la jove veïna hmong. A través d'ella coneix el seu apocat germà Thao qui esperonat per la banda del seu cosí li havia intentat robar el seu Gran Torino.

L'obra es dóna a diverses interpretacions. Podríem veure la casa de Kolawski com una metàfora de l'Amèrica envoltada per veïns sempre més pobres i disposats a arrencar-li l'ànima a poc que es gire (el Gran Torino a la pel·lícula). L'era Bush II està encara molt a prop i obviar aquesta lectura no seria prudent. Eastwood fa una bona anàlisi del personatge (un Charlon Heston obrer) i amb el final tan poc previsible encara l'exorcisme d'aquests personatges de l'Amèrica profunda que propicien tan poca simpatia en l'espectador europeu il·lustrat. El personatge es redimeix per les seues accions i no per la confessió dels seus pecats com volia la seua difunta esposa i li insisteix el capellà de torn. “Get out of my property....get out of my lawn...” insisteix Walt quan algú intenta creuar els seus límits físics. És el vell esperit del coló sempre desconfiat i disposat a tornar a l'atac i és l'esperit de la vella Amèrica ara que es respiren aires nous per aquells territoris i per al món...i que duren.

En Walt Kowalski és per una altra banda un ésser dominat per la por i per l'angoixa. Por a què els seus valors perisquen; por a aquells a qui desconeix i a l'hora por a conèixer-los i por al mateix món violent al qui ell s'afronta tan aguerridament fent-nos creure que és un tipo dur. És un exemple clar d'aquelles persones que incorporen la violència externa per tal de combatre-la i d'aquesta manera afronten també la seva pròpia por que no els està permesa. Pensem que l'Eastwood ve de la tradició dels westerns; dels pistolers i dels hòmens de frontera, i la seua mateixa aparença ens parla d'altres mons on el paper de cadascú estava molt més definit que en l'univers en què s'ha vist immers el seu personatge en aquest film .

Com ja ens té acostumats en les seues darreres pel·lícules, el Clint Eastwood es mou en els límits entre el cinema independent i les produccions més comercials . Per una banda té l'empremta de les grans produccions com no podia ser d'una altra manera tractant-se de qui es tracta. Per un altre cantó es beneficia de la intel·ligència i del bon criteri a l'hora d'utilitzar els recursos de què ha fet gala el cinema independent. Aquesta combinació d'elements fa que aquesta siga una pel·lícula que paga la pena.