El món del futbol

En una de les primeres fotografies que conserve de la tendríssima infantesa vaig vestit amb tot l'equipament del Barça; ma mare m'ajuda a sostenir-me dret amb una mà i sosté en l'altra una pilota. L'abillament va ser producte de la promesa consensuada dels amics del pare de fer aquest present al primer mascle que nasquera. Tot plegat va ser premonitori: hui soc un actiu bel·ligerant antifutbol (no com a esport sinó com a fenomen social i mediàtic). Això dit, el lector ja podrà entendre que en tants anys he tingut temps de covar ressentiments per a tots els gustos i paladars si exeptuem els llaminers.  

   És un article de l'Antoni Puigverd el que m'ofereix l'espurna que ha de cremar totes aquestes andròmines que guarde, tan corcades  com el concepte d'èpica que fa servir l'autor per definir aquest esport. Puigvert viatja amb el futbol a aquell paradís perdut de la infantesa i  amb la perspectiva esbiaixada que dóna la nostàlgia eleva aquest fenomen de masses a mite. Si tenim en compte que els herois i els deus tampoc han fet massa per guanyar-se el pa que es mengen, no ens hauríem d'escarrassar  gaire davant d'aquesta definició. Tot i això,  hui tinc ganes d'obrir les portes del meu infern personal i de què els meus dimonis fassen una mossegada indigesta  a l'esport rei.

   Per què el futbol i no la petanca o la pilota valenciana? Si ens obrim pas en el verger encegador de la història del futbol  i gratem la superfície, podrem situar els seus orígens en un segle dinou d'hegemonia europea i colonialista i en un imperi britànic poc donat a  concessions. Ès una altra de les imposicions que  hem hagut d'acceptar guardant-nos l'esperit crític a la butxaca i engolint-nos els respectius orgulls patriòtics, nacionals o regionals (ací no hi ha conflicte terminològic). Ès que ofereix un model  superior a aquell que ofereixen altres esports? Que té normes? No en tenen  també altres esports? Que uneix, congrega i ens ensenya a pertànyer i a col·laborar amb el grup? Més aviat diria jo que ens anul·la com a individus i fomenta aquella part gregària i de confrontació d'uns grups en contra d'altres més pròpia d'altres espècies. Això sí, li he de reconèixer el mèrit de facilitar el control de la violència masculina en localitzar-la en un lloc i un temps determinats.

    Parle de violència masculina perquè el futbol és el fenomen mascle per mèrits propis sobrepassant ací a la religió i a l'exèrcit. No cal que parlem del paper ben conegut, per ser residual, que tenen les dones en aquestes institucions. Per reblar encara més el clau puc dir  que encara no conec cap futbolista que s'haja declarat homosexual i sí que hem pogut veure algun que altre capellà i més d'un militar. El món de futbol es tanca en banda i no es pot permetre aquestes superfluïtats. És un món de mascles. Companyonia és el terme permès; és  la fusta noble de  què està feta la porta de l'armari als vestuaris.

 

   Per una altra banda, el futbol ha esdevingut refugi de màfies i falsos gurús de l'economia. Només cal veure les quantitats que es paguen per homenets l'únic mèrit dels quals és correr davant i darrere d'una pilota. La gent es compra i es ven i es transmet el missatge  que als jóvens la vida sempre els hi serà propícia i fàcil, i que els diners, les dones i la fama els plouran a cabassos simplement perquè han sigut els escollits. Les consequències d'aquesta filosofia ja són devastadores i anem a més. Per ser just he de dir que òbviament no és el futbol l'únic responsable. Hi contribueixen altres elements dissuassoris del canvi i la millora social com són els polítics (con la iglesia hemos topado...) i els mitjans de comunicació que actuen com un grapat de terra als ulls amb programes com ara Gran hermano o Fama .
 

   Soc capaç de veure el paper que l'esport i els esportistes han de tenir en la construcció d'una societat. Però que no em facen creure que aquest futbol que patim és un model de la societat que voldríem. Com a mínim no és el tipus de societat amb què jo somie. El futbol, hui per hui i tal i com estan les coses, és un termòmetre que ens permet mesurar el grau d'estultícia de la nostra societat de la mateixa manera que el món dels bous, els toreros i les tonadilleras  mesuraven la societat espanyola de la posguerra franquista. Que no és comparable? Segurament els arbres no ens deixen veure el bosc.

    Ja per acabar; per llençar  un baló d'oxígen als més futbolers que han superat totes les proves fins arribar a aquest punt, però també per no semblar un amargat, només em quedaria salvar d'aquest erm el Josep Guardiola i el FC Barcelona i felicitar-los pel triplet. Aprofite també per felicitar mon pare  que no cap dins de la pell  desprès de tan sonades victòries.