"La siesta" de Jorge Grau

El darrer dissabte de juny l'amic Ferran ens convidava a un arròs al forn a la casa que té al raval de Barcelona, tocant a Joaquim Costa. Desprès que s'unflara l'arròs al mondongo, ens vam esbotifarrar al sofà d'Ikea presos d'una digestió de hienes .  En despertar de la primera becadeta,  l'amfitrió proposa que vegem una pel·lícula que havia aconseguit de no sé on i l' únic atractiu de la qual (i no és poc) semblava ser que eixia l'Ovidi Montllor. Vam accedir sense massa entusiasme i amb una dosi d'escepticisme important. Pel caire que va prenent el discurs i pel simple fet que un film de l'any 76 em puga moure a escriure  aquestes ratlles es pot endevinar que com a mínim em va fer esmolar els sentits i adreçar l'esquena  contra el respatller.

La pel·lícula és "La siesta" de Jorge Grau, i ens transporta a aquell ensopiment moral de sobretaula  en què vivia ancorada gran part de la societat espanyola als anys setanta, després de la mort del dictador.  El nom pot tenir a vore amb aquesta letargia  en què vivíem la majoria, mentre que a les ciutats, bàsicament a Barcelona i a Madrid, alguns feien coses per a què el país canviara. A la pel·lícula, l'Ovidi Montllor fa de Calixto i es dedica a anar de casa en casa arreglant antenes i a satisfer els desitjos inconfessables de les mestresses. Així dit, tot sembla d'una simplícitat  anecdòtica que frega la barroeria a la que tenim associades les pel·lícules de destape. Però el film ofereix aspectes gens despreciables vistos en perspectiva. En primer lloc, hi ha la recreació d'unes  metàfores.  En el nom “La siesta”  és recull  tota una anàlisi d'una gent atrapada en un paisatge agostat i esgotat després de tanta història incivilitzada. A l'àpat caníbal del final se'l pot titllar d'excessivament efectista però no se li pot negar eficàcia comunicadora: mostra  una  capacitat de resposta  viciada pel costum, el cansament i la por. Aquesta gent és incapaç de veure més enllà de la paret del veí i de la mesquinesa.

Però si hi ha un aspecte que em  va cridar l'atenció, va ser el tractament del cos i per ser més específic, del nu. Amb això sí que hem begut oli i  ens hem complicat la vida. Les escenes eròtiques al film són abundants però tal i com hui entenem o ens han fet entendre l'erotisme, a més d'un el farien riure  i a d'altres els faria abaixar la libido a la planta dels peus. Quan Calixto es treu la roba veiem un home pre-capitalista, eixit directament del paisatge; amb pels on se n'han de tenir i amb la musculatura estrictament necessària. De dones n'hi ha de gran varietat d'edat, pes i alçada i llurs nueses, a més dels pèls de tota la vida, inclouen molles que sobreixen d'unes robes interiors descomunals per als gustos de hui. Tot això ho he vist amb el plaer i alleujament de qui viu en una societat martiritzada per uns quants que ens dicten com hem de ser i com ens volen veure. Això no seria tan problemàtic si no fos que els models que ens ofereixen són impossibles per a la dona-home estàndard.

Als  setantes era l'hora de treure' s les mantellines, els dols i mig-dols que  encara hem conegut els que hem tingut una infantesa en aquella dècada.   Ens preparàvem per al top-less, el nudisme i l'alliberament sexual .  La SIDA ho va tancar tot , per si de cas, en una vitrina. En obrir la porta ens hem trobat que s'ha tancat el cercle . El que ens sembla alliberament no és més que una altra forma de repressió. Som presos ara d'un cos manipulat i poc creïble , modelat per una economia que viu d'ell.