El Barranc Blanc

Anit van venir uns amics a casa. Vam encetar una botella de cava i després una altra. Vam parlar de matrimonis, del paper tan important que la dona ha tingut en el disseny de la família. Algú va esmentar un sainet valencià de principis de segle que tenia per títol “La dona fa la casa”. Algú més va protestar, la Fina Redòs, amb una estridència de gènere que va ser acollida com un dejâ vu per l'assistència. Aleshores el Tono, tot deixant la copa damunt la taula i com aquell que no espera res i està acostumat a fer contribucions no remunerades a la història del pensament humà va fer una puntualització, la puntualització: -La història que val, la que ha quedat, és la que ha fet la part femenina de l'ésser humà.  La Fina li ho va agrair alçant-se de la cadira i fent-li un bes llarg a les galtes que va produir una ovació per part de l'assistència. Després es va tornar a seure amb el tronc dret, va mirar tothom fixament, va agafar la copa, la va alçar oferint...

La festa comença del naixement del sol, ni mula ni bou i butxaques sense espenta . La festa comença . A qui cremarem en efí gie o en cos pre sent s i és que es deixa? La cendra és senyal d'un inici. L'any és cíclic , la vida torna.      

Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, reina de l'illa, tot i que només per connivència social, es mor irremeiablement. La cambra on el cos magre de la vella dama comença un periple que la portarà irremissiblement cap al deteriorament, i més enllà, cap a la descomposició total, esdevé una plaça pública, un mercat de la carn, on allò més representatiu de Ciutat s'hi aplega en so d'homenatge, guiats pel deure i també per una intel·ligència més antiga, de rèptil, molt anterior als costums que es consideren bons. La lent de l'autor capta l'escena amb personatges i gestos magnificats per l'ús i la pràctica de virtuts i pecats capitals. M'ho he passat bé tornant-la a llegir. Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, és una moribunda perenne, una curiositat estrambòtica i poc confortable.

  L'epigenètica diu que és la ciència que estudia tot allò que hi ha al voltant dels gens  i  influ e ncia el seu comportament final. El doctor Daniel Closa fa una aproximació a  l'homosexualitat mitjançant aquesta dinàmica de coneixement. C onclou que l'homosexualitat sembla no tenir un origen genètic, la qual cosa deixaria sense arguments aquells que la titllen de desviació i de malaltia, i que tampoc s'han de menystenir els factors ambientals, socials, i altres. Això ens demostra, una altra volta, que la realitat és més complexa del que alguns voldrien. M entre alguns s'esforcen en redui r-la , en classificar-la en dues categories (bo i dolent), aquesta s'entesta en manifestar-se diversa, com una primavera desenfrenada. La conclusió del doctor Clos al seu article de l'Ara em fa enlairar dos dits en senyal de victòria. Mentre la ciència, dividida per interessos diversos, farà estudis per demostrar això i el contrari, propose que la gent llisca b...

Natàlia té el vol d'àguila, la mirada alta i el turmell calent i habita al penó més alt del pal estret i dret d'un castell de sucre i ombra al carrer vell de la font. És ella la gran dama del Regne de les Tortugues i sap com salvar-nos del temps, com trobar l'ungüent, el xarop, l'adob, per curar la ferida i fer-la florir en un cossi, en un calcetí de llana o en un pensament de cartró davant la mirada sempre fita de Casiopea.