El Barranc Blanc

Ert, un fardatxo  amb les palmes obertes esbatussa la pols seca del riu; tanquen els erms baldats les atzavares que engrunsen l'aire calent de l'estiu. Les cases entotsolades i blanques conviden als vius a beure els vins amargants i desarmats de les platges sense l'esperit d'escuma dels pins; nueses escampen el desig del cos i es torra sense ombres possibles, descarada,  la flor de pell del tos. Pressionen al límit  els hivernacles i els adossats  que el turisme ha reclòs al dors de la història negra dels pobles Andreu estiu-2009

En una de les primeres fotografies que conserve de la tendríssima infantesa vaig vestit amb tot l'equipament del Barça; ma mare m'ajuda a sostenir-me dret amb una mà i sosté en l'altra una pilota. L'abillament va ser producte de la promesa consensuada dels amics del pare de fer aquest present al primer mascle que nasquera. Tot plegat va ser premonitori: hui soc un actiu bel·ligerant antifutbol (no com a esport sinó com a fenomen social i mediàtic). Això dit, el lector ja podrà entendre que en tants anys he tingut temps de covar ressentiments per a tots els gustos i paladars si exeptuem els llaminers.      És un article de l'Antoni Puigverd el que m'ofereix l'espurna que ha de cremar totes aquestes andròmines que guarde, tan corcades  com el concepte d'èpica que fa servir l'autor per definir aquest esport. Puigvert viatja amb el futbol a aquell paradís perdut de la infantesa i  amb la perspectiva esbiaixada que dóna la nostàlgia eleva aquest fenome...