El Barranc Blanc

Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. ...

El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten. L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en...