El Barranc Blanc

Traure el sò de  les pedres, de les roques que s'enlairen en plecs impossibles per on s'esgola l'alé d'un cel com un ramat blau i negre. Belen ventades eixorques,  carrisquegen en les platges, tradueixen l'escuma en borumballes ascètiques. Viure és la pau del migdia mentre s'escolta el silenci que transcendeix la música. Escoltar-lo és el grau de maduresa que cal per recollir la mel de les notes. El tel de la nit s'abrida a la terra. Quin estiu el del 2008 a l'illa de Creta! A Marc i a Pep, companys de viatge.

http://www.tv3.cat/videos/2822190/Vicent-Andres-Estelles  

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?. Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara : “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els pri...