El Barranc Blanc

Es compleixen 74 anys del bombardeig d'Alacant per les tropes feixistes. És un dels episodis més cruents i més oblidats de la Guerra Civil Espanyola. Entre 300 i 500 civils van morir en aquell bombardeig del Mercat Central d'Alacant. ANIVERSARI Alacant, dimecres, a vint i cinc de maig de mil nou-cents trenta huit. Hi ha un cel clar però la llum del dia no és res si la guerra viu al cap dels hòmens. La gent espera un camí sempre recte; esmorzars, dinars, sopars, i un llit amb els llençols nets. No toquen les onze. Tampoc no sonaria la sirena un quart més tard. No sabem l'estranyesa de viure amb la sang, a tocar, dels cossos esclafats a la Plaça del Mercat. Nou pardals de ferro havien surat l'ombra de fel en l'aigua dels inicis. Es sostenien les barques, precàriament. El Postiguet era com un somriure de benvinguda. Plovien les bombes. Els cossos les rebien amb deferència incrèdula. Després de la de...

“ Pareix el Castell d'Alacant!” és una expressió que fa temps que no sent. S'utilitzava per a dir que algú (especialment si era dona) se n'havia passat dels límits marcats per la modèstia. El castell d'Alacant, o de Santa Bàrbara, que diuen els de la capital, corona el Benacantil i es deixa vore per tota la contornada, o intuir, com dient “ací estic”. Marca els límits simbòlics abans que la mar no se'ls faça seus. Fa uns anys, quan jo era un xiquet, i abans que les coses ens anaren tan bé, anar a Alacant volia dir “agarrar el cotxe d'Agost” (que és com encara la gent més major anomena l'autobús que fa el trajecte Agost-Alacant) què “per avall, l'aigua corre”. Però al fet no li mancaven elements d' aventura; no era cap banalitat. Primer suposava que la meua germana i jo no aniríem a escola. D'altra banda, Alacant significava el primer esglaó per a eixir al món, amb la conseqüència primera que ens havíem de mudar . Ara m'arriba in...

Hi ha murs grans que mai no es diuen de fronteres de ficció de matèries destructibles de diplomàtica acció de tecnòcrates vampirs, alçats amb paraules buides o amb argamassa de pors, o amb contractes rescindibles quan el cos jau ert i eixut i no alça la pluja l'herba. ¿Qui és aquell qui alça el mur, la raó i la justícia? ¿No reeixirem finalment a tallar el fil dels límits de la física mental , del canemàs global? Els murs són tots de la por, de paraules i silencis, de l'ablació de les mèdia, o de la fe cega, absoluta, en els dictats del mercat. En tombarem uns i en floriran altres mentre siga el patriotisme el privilegi d'uns quants i els pobres seguisquen sent fanàtics i terroristes que accidentalment,  malauradament, han nascut allà on brollen  els recursos naturals. Andreu  Torregrossa (maig 2012)