El Barranc Blanc

Ha sigut el drag qui ha engolit la princesa valenta i amable? El cel és un esguell per on cosir la vesprada pensant-te, un espill d'oronetes de veus, de nuesa geològica . Ja ho digué el poeta, abril és el mes més cruel i molts no el vam entendre. Puja l'herba-sana com un pinzell pel llenç, puja la rosella i les malves com ungles o solatges  d'aquarel·la. Pensant-te en silenci al caliu de la posta del sol faig present la memòria d'aquell matí d'hivern al carrer de la Lloma quan m'explicares com fer  gaspatxos amb tallarins i botifarra de ceba.

    Hi ha dos llibres que he llegit recentment i que m'agradaria recomanar. El primer és “Gegants de gel” de Joan Benesiu i el segon “La pell de la frontera” de Francesc Serés. Els dos tenen punts en comú. Ambdós autors situen les seues narracions en llocs que en un primer moment poden semblar un límit però que vénen a confirmar que en el nostre món les fronteres són fictícies. Per una altra banda, els dos combinen ficció i realitat i afegeixen un material fotogràfic fresc i que possibilita el joc i la reacció d'un lector cada volta més acostumat a la interacció amb registres complementaris.  No sé si estic d'adord amb Manuel Bauxauli quan afirma  al pròleg que “Gegants de gel”  no apareixerà a la llista d'autors més venuts. És cert que no estem davant d'un producte comercial explícit i banal. Ben al contrari, és una obra que recala en l'ànima i proposa un silenci per resposta davant de la descoberta de la impossibilitat del lí...