El Barranc Blanc

Recentment he parlat d'Arcadi Oliveres amb molta gent. Alguns ja el coneixien, altres no. Crec que en escoltar-lo ens adonem que els comentaris sobren, inclús els elogis. El seu missatge és clar  i informat. Què més podem demanar? Escampem-lo i reaccionem d'una manera o d'una altra davant de tots els abusos que s'estan fent davant dels nostres nassos. Podeu trobar més informació i més videos a: http://www.youtube.com/watch?v=vVKYHeXVA9k Ja em direu què penseu.

Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.

Mentre esmorzava he vist l'entrevista d'Ana Pastor a Mahmud Ahmadineyad, president de la República Islàmica d' Iran. M'ha semblat impressionant com l'entrevistadora ha anat pel dret cap a les qüestions més punxegudes. El cor se m'anava accelerant quan li ha preguntat sobre els membres de l'oposició encarcerats o sobre la repressió de  les dones i els homosexuals, o quan li ha recordat les declaracions del president Simon Peres vaticinant una propera revolució a Iran que se l'emportarà per davant. Segurament el moment més comentat serà quan al final de l'entrevista a l'Ana Pastor se li cau el vel i no fa res per tornar-se'l a posar. Segons he pogut llegir després, sembla que el gest va ser casual. No estic tan segur de què ell ho interpretara així. He vist altres entrevistes al president iranià i en totes l'he vist més calmat. Els entrevistadors en cap moment no li feien preguntes tan compromeses. Encara ens queda esperança mentre hi hagen...

El món en què vivim ens marca un pas tan ràpid que amb massa freqüència no ens dóna temps de mirar el paisatge. Primer eren els avions que ens permetien traslladar-nos d'un lloc a un altre sense la consciència de la transició. Ara l'alta velocitat dels trens no permet que la vista es ponga damunt les fites que marquen el progrés del viatge. El que cal és arribar ràpid, com més millor, treballar per objectius ,com els agrada dir als gurus del mercat. El món de la cultura hauria de ser diferent però sembla que no ho és, tan marcada com està pel mercat. Cada dia apareixen nous productes que has de consumir i els vells es fonen a les prestatgeries amb la pols. D'aquesta prestatgeria enfarinada he rescatat, protegida encara per l'ubic embolcall de plàstic, una pel·lícula de fa anys que en el seu dia em va agafar mirant les teranyines del vagó del tren amb què em desplaçava i de la qual només em sonava el nom. Es tracta de “En terra de ningú” (“No man's land”) del di...