El Barranc Blanc

Bucarest. Primeres impressions. Romania és un d'aquells països als quals, normalment, ens acostem des del prejudici. De fet, una de les primeres coses que et pregunten quan dius que hi vas és sobre els gitanos. Una altra aproximació sol ser fer l'acudit sobre els vampirs i el comte Dràcula, sobretot quan dius que vas a Transilvània. No ha millorat gaire la situació el fet que en els darrers anys milers de romanesos hagen poblat el nostre país per tal de buscar-se la vida, ni que el país ja forme part de la Comunitat Europea. Reconec que jo, fins només fa uns dies també em movia dins d'unes idees molt bàsiques i molt còmodes però llunyanes de la complexitat i la riquesa que amaga el país. Huit dies només són una espurna dins del foc, una invitació a conèixer més i millor la gent, els paisatges, la història, la cultura i també la llengua, però suppose que són millor que res. Ajuda molt anar de la mà de gent amabilíssima i molt disposada a ensenyar-te el millor però...

Aquests dies fa goig enfilar els carrers de l'Eixample i deixar-se portat pel dret fins arribar a les Rambles i després passar per l'ombra agraïda del carrer del Bon Succès que ens porta a la plaça del MACBA on l'estómac del Raval paeix la diversitat com bonament pot. Allà vaig trobar, gratament sorprès, que l'obsessió d'ordre de les autoritats locals no havia pogut acabar amb la potència creadora del caos i que els skàters, a poc a poc, s'havien tornat a apropiar de l' indret, a redefinir-lo com a propi; a retolar-lo com a no-lloc , o lloc de tots, que és com dir el mateix. El no-lloc és un dels conceptes que acull l'exposició dedicada a l'escriptor Claudio Magris i a Trieste, la seua ciutat. L'exposició està emmarcada dins del cicle que ja va començar fa mesos el CCCB dedicat a escriptors i a les seues ciutats. Vam tenir, com no podia ser d'una altra manera, Borges i Buenos Aires , Fernando Pessoa i Lisboa, i Kafka i Praga. Aquesta és...

La Maria Beneyto ens va deixar ara farà gairebé un mes. Tenia 85 anys i segurament moltes paraules encara per escriure. En aquesta fotografia que he trobat a vilaweb he vist tota la força d'una generació que se'n va, a poc a poc, amb el dolor que no sempre es diu dels qui observem, aparentment immunes, el degoteig de silencis i de paraules que s'engoleix la terra. Maria Beneyto era la dona forta i tota una generació de dones valencianes es fa escoltar encara - i per molts anys- en els seus versos. L’ENGANY   Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura. (Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.) Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu tancant els camins vívids a més crescuda veu. Ells em motegen freda, i serena, i valenta. I estic plena de pànic i de tristor calenta. Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau. Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau. Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama, ells, folls, els gots ...

 La fotografia en blanc i negre, la decadència dels personatges i dels escenaris de Guest , l'últim film de José Luis Guerin perdurava encara fresca a la memòria este matí quan he xocat amb la banalitat estètica i insufrible del suplement de El Pais. Potser tot este aparador de brillantina i cossos deu decorats amb extravagàncies de marca era mínimament suportable en els temps de les vaques grasses. Ara resulta feridor. Cansa que et diguen que has de pujar contínuament, que has d'imposar la voluntat de la ment a la llei ineludible de la gravetat- mantenir el cos en el grau perfecte de musculació, la pell en el grau òptim de bronzejat, la mirada fresca malgrat els turments que exerceix la pràctica de la rutina en el cos i en l'ànima. El film de Guerin és en aquest context de frivolitat un bàlsam per a l'esperit i alhora una agulla que punxa un moment la bufa incontenible de la vanitat. El cineasta és convidat a diversos festivals de cinema d'arreu del ...