El Barranc Blanc

Malgrat que ja estem a les envistes de Nadal, aquest cap de setmana hem tingut un oratge fantàstic per passejar i gaudir de la natura. Així és que  hem aprofitant que el Casal Popular “El tío Cuc” d’Alacant ha organitzat una eixida per a visitar el Clot de Galvany amb companyia immillorable. Pels qui no ho conegueu, el Clot de Galvany és una de les zones humides que hi ha a la zona de la costa entre els termes municipals d’Elx, Santa Pola i Torrevella . Aquestes zones estan connectades entre elles i formen  un ecosistema únic. Els últims anys s’ha posat de manifest la seua fragilitat davant la gòmia  insaciable i incontrolada de les constructores. Aquests anys que hem tingut de febrada econòmica  i el fet que l’indret es trobe precisament damunt la ratlla imaginària que marca el límit municipal entre Santa Pola i Elx  ha ajudat ben poc. He gratat l’internet per cercar informació i he trobat alguns blogs interessants que denuncien les barbaritats que s’han fet....

Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pis...

M’imagine  l’Eugeni Penalva carregant la furgoneta amb les seues ànimes: les que han habitat uns dies les sales d’un vell casalot del barri antic de Girona. Fa un grapat d’anys que l’Eugeni ha trobat en el fang una manera d’expressar els seus silencis. Aquest novembre han estat les seues ànimes en pena -amb boca de peix, estremint-se orgànicament en una angoixa cíclica. He vist, només des de la proximitat que m’ha permès la pantalla del meu ordinador, els penjolls de pecats que s’endinsen en la nit de l’hivern.  Sembla aquest un bon punt per aturar-nos, laicament, i compartir la consciència d’una existència amb crisis perennes.

Fa ja uns quants llibres que Jaume Cabré té un gran èxit a Europa i una nomenada sota zero als territoris de la Corona on només es parla espanyol. Això no és cap novetat quan parlem de la nostra literatura, la feta no des del territori sinó des de la llengua. Si ens posem puristes acabarem defensant que  la literatura no és tenir més o menys èxit. Ara bé, també és veritat que un bon llibre tancat amb pany i clau, i per tant sense entrada als mercats, i per tant no compartit, té poques possibilitats d’influir i de construir res que no siga l’essència, la llavor, que per sì sola, es queda en res si se la mengen els peixets de plata que hi ha als llocs on s’acumula el paper. Aquesta vegada sembla que una editorial espanyola ( bé siga per bon criteri literari o bé per vergonya davant l’evidència de l’èxit en altres mercats europeus d’una novel·la en català), s’ha decidit a editar-la i a fer-li promoció.    Feia anys, potser més de deu, que el temps passa i no ens n'adonem,...

Rothko Despertar-se amb el silenci, amb la llum esvelta d'un matí de dissabte, quan hi ha a fora el primer fred de l'any en curs, sense res més a fer que callar i observar el temps amb indiferència, sense la precaució que imposa la rutina, és un regal, una oració i una invitació a la plenitud. A. Torregrosa

Fa unes setmanes que em fa mal el peu. He visitat el metge de capçalera, el fisioterapeuta i el podòleg amb regularitat i m’han proporcionat un lèxic que segur que defineix perfectament el problema. En canvi, quant a llengua, preferisc sempre la de la gent del carrer que quan els explicava el problema em deien “això és que se t’ha obert el peu” . Em quede l'expressió. De seguida em va inspirar un poema que compartisc amb les lectores i els lectors del bloc. “Se t’ha obert el peu”, diuen veïns i familiars, diletants de la vida,       gent  que s’esforça per una existència digna, passable i a voltes plàcida. “Se m’ha obert el peu”, dic jo, i se m’ha obert la carn, l'os, el múscul. Tot és  un dolor blanc inaudit i a estones teatral -una fera amb ullals d’ivori que se’m menja mentre espere. Se m’ha obert el peu perquè del capoll a la flor hi ha només una obaga insostenible  i perquè la felicitat pura, per dir-ho poèticament, penja d’un br...