El Barranc Blanc

Hui m'he alçat neguitós, he fet una mica de meditació i m'he adonat, potser per primera volta des que fa 2 anys vaig descobrir que ho tenia, que el tinnitus pot ser molest. Després he conclòs que tot depèn de l'actitud mental que tingues. La meua primera reacció va ser no fer-li cas; d'alguna manera era un sorollet familiar, ja havia sentit aquell pitit moltes voltes al llarg de la meua vida, però sempre despareixia. Quan ja portava mesos dins de mi, un dia li ho vaig comentar al meu metge i em va dir que m'hauria d'acostumar a ell. De fet, en cap moment no em va alterar; ben al contrari, a la nit, quan tota llum s'esvania dins la fosca, sentia aquell pitit com un amic que dolçament em venia a fer companyia. Després, quan el nom ja ha fet la cosa, i em va costar prou aprendre'l, entens que allò s'ha d'explicar, i ho fas de manera determinada i gens victimista, només per descobrir que molta gent gaudeix de la mateixa companyia...

photo de Martin Parr Fa uns anys vaig descobrir unes guies de ciutat de l'editorial Sans Frontiers que em van segrestar el meu interès pel viatge i el van acomodar a un estat de beatitud i seguretat impropis d'un viatger. Jo insistia que era per la practicitat i, efectivament, les ciutats del món, amb aquella guia de mides tan proporcionades als interessos del turista, tenien menys secrets. Des d'aleshores en vaig col·leccionar i en dec tenir una vintena, des de Marràqueix i Istambul, fins a Nova York i Paris. Tant és així que una de les primeres que vaig adquirir va ser el de la meua pròpia ciutat que aleshores era Barcelona. La deixava als amics que arribaven a casa de visita i això m'estalviava repetir recomanacions de restaurants que ja tenia subratllats a la guia i informacions sobre punts d'interès. Amb les anades i vingudes, la guia va desaparèixer un parell de vegades, i un parell de vegades més la vaig tornar a comprar per a ús propi i de visita...

   Esmorze amb Miguel Blesa, un dels millors amics (o potser ja ex-amic) de José MªAznar i ex-president de Bankia, una gran plataforma bancària feta dels naufragis de les petites i no tan petites caixes d'estalvi, i hui encarcerat per corrupció. Això de què esmorze, naturalment, és parlant d'aquella manera literària; no tinc accés a personatges semblants, el poder m'esborrona, em fa por, el considere un fenomen obscur que no controle. La gent amb poder deu viure en una febrada, sempre uns esglaons més amunt de la resta dels mortals. La perspectiva ha de ser necessàriament diferent.    Ja n'havia sentit a parlar dels correus de Blesa. Durant tot el dia hi ha petites corrents de notícies que et sacsegen mínimament i que després es queden a la rereguàrdia. No tenim temps d'acudir a tot. Un excés d'informació és una altra manera de tenir-nos desinformats. Ara, després de llegir un article a “El diario”, m'acabe d'assabentar d'algunes coses més, ...

Les vistes des de Madrid, amb aquest aire d'hivern d'invasions profètiques, massa sovint són producte de miratges. Les figures s'alcen i semblen reals, i ells se les creuen a base de fer insistir la mirada en un espai concret, però quan s'acosten es desfan es tornen en vapor o una agrupació aleatòria de busques de pols. Els reis i els poderosos estan condemnats a mirar pels vidres entelats de la seua comoditat material. La incertesa els pot abaltir i l'eviten. Prefereixen insistir en el miratge. El poble té tot el temps que necessita i que li cal. Una de les característiques del poder és que el seu límit és temporal. Recordeu els grans imperis, la inutilitat, o la utilitat ( segons és mire) de la sang vessada, i el seu record consumit pel temps. Ens envolten els morts. Patim per si ensopeguem amb algun, caiem i ens trenquem la crisma. Al nostre gran i particular dictador, per exemple, ens el podem trobar a diari, a l'hora de dinar, en qualsevol comen...