El Barranc Blanc

Què vos suggereix la fotografia de Rita Barberà escarxofada a la butaca de l'AVE amb els peus nus descansant delicadament a la butaca de davant? A mí primer que res m'arriba una reminiscència d'aquella pudor a peus encastada fins al moll de l'os d'aquells expressos que només fa una vintena d'anys recorrien la península amunt i avall, desplaçant vides i tot el que comporta, però també models socials i de convivència solidària que ara, amb els nous motlles d'interessos, s'han esvaït o s'han mudat en una altra cosa. La imatge de Rita Barberà, alcaldessa perpètua de València, repantigada, desperta el felí que portem dins i que s'acarnissa amb les entranyes pudentes de peix. És així com el sector que es fa dir progressista la voldria i la descriu; una morta política pudenta damunt el cadàver de la qual s'hi manifestaran discòrdies. Però Rita Barberà és una moribunda a l'estil de N'Obdúlia Montcada, menys aristocràtica i...

Distretament, sense saber-ho, aspire a tu i al teu jardí on àtoms animats i cogitants hi aturen el seu pas a l'ombra de les parres. Ferm i aïllat del dolor i del temor protegit pels murs del vi de la conversa, dels amics i de la festa, bastit únic, sense cos i ànima, pura gresca d'àtoms que mengen pa amb olives i beuen vi del barral, viuria com un déu entre els homes.

Quan no em veges penjaré un poema  de Mahmud Darwish on lamenta l'absència i fa créixer l'arrel del tòpic mediterrani de la infantesa i la mare amb mà de pasta de pa i alè de cafè  perquè els meus jardins amb els ulls tancats són la mirada clara i la pell d'aigua d'on vaig nàixer.

No havia pensat mai abans de llegir Canetti que el poder començava a la boca, a les dents ordenades com un exèrcit, tan suaus i blanques com voldríem la vida. Darrere, hi ha, diu, l'infern o la presó. Així, aquells vells de la meua infantesa esdentegats com lleons sense crinera esperaven el final vençuts i així els dentistes de hui fan l'agost matisant dentadures vampíriques per uns morts ideals.