El Barranc Blanc

   Dinar al Mercat Central és  tot un espectacle que combina arquitectura, tradició, olors, colors, sabors. Mengem al quiosc de Ricard Camarena, un dels cuiners que té ara més nom a Valènc ia. Els plats s'anuncien com a cuina fusió.  F em cua amb l'esperança de trobar el desllorigador d'alguna cosa important . Mengem bé. A lgú qüestionaria el sentit d'usar miso a les albergínies o llet de coco i currri tailandés a les mandonguilles. E l senyor Pla, per posar un cas, no ho haur ia aprovat. Ho hauria titllat de sobrer i sorollós, d' excessi u . La cuina espectacle pot ser poc discreta i contrària a l'ordre d'allò que vol ser quotidià . Producte de la insatisfacció a la que estem sotmesos? Probablement. En un racó de Cartes de Lluny l'escriptor de l'Ampurdà diu : «la cuina no és un art de revo l ucionaris, sinó de gent reposada. No és un art il·limitat i susceptible de salts i convulsions; és un art enraonat. Els seus principis...

    Les Txitxarres s'aventen i embolcallen la ciutat d'una sonsònia irreverent. Cuenca no és la Manxa. És Serrania. Hi ha la sensació de racò. L'espai deixa de ser obert i es recull a las hoces en  una verticalitat gairebé monacal, un parèntesi exquisit en la plana de les fronteres polítiques que s'alça vehement i plàcida en un colze, esblaimada per la calima dels primers dies de juliol. No et deixaran dir els de Cuenca que ets a la Manxa. Açò és la Serrania.    El subratllat és evident. Tampoc podràs dir «las casas colgantes». Hauràs de dir colgadas. Són aquestes coses que defineixen un poble, que l'arrelen. Són les coses sense importància que la tenen tota quan et toquen el territori, el teu racó de món i allò que defineix el «foraster». Podrem dir que no n'hi ha de forasters en el món de la Nespresso. Però no em negareu que és en aquest context quan la diferència és més reconfortant.      És la segona trobada ...

   La meua aspiració sempre ha sigut existir en silenci, observar i llegir profusament des d'un racó, a ser possible amb arbres, cases de pedra i un únic bar on acudir de tant en tant per prendre cafè i no oblidar l'existència de l'altre. Amb aquest pensament, la sobrietat de Zóbel em va captar un matí mentre esmorzava, en una postal que em va portar una amiga feia mesos i que jo havia deixat negligentment damunt la prestatgeria, entre dos llibres, de manera que el punt de fuga restava amagat. Les ombres difuminades dels ocres em van recordar un cel d'hivern o una plana immensa d'infinitats torrades, de cereals i sabó de casa fos.    L'autovia com a artèria és una imatge inquietant. Havent passat Villena i l'encreuament de la Font de la Figuera el trànsit esdevé més fluït, a moments gairebé residual . El nostre és un país de profusions sanguínies, d' espessituds, al límit de l'ictus. En tot el trajecte des de Novelda a Vi...