El Barranc Blanc

   Rellig l’entrada del 7 de setembre on en un punt dic: «...ara la situació a Catalunya sí que és insostenible». La situació fa vint dies que és insostenible. Això vol dir que no era tan insostenible. Hem rebentat la semàntica, literalment ens la carreguem cada dia però ara amb més vehemència. Les coses poden anar a pitjor ,i també a millor, i les paraules són sovint una pura il·lusió, un desig. El president Rajoy pot quedar retratat a la història per haver dotat d’un impuls nou i revelador al sufix IN. La premsa europea és cauta però comença a supurar una incomprensió creixent. Europa contempla Espanya de reüll, amb preocupació incipient i letàrgica . Els problemes territorials han sigut recurrents en l’Europa del s XX. El s XXI prometia qüestions més transcendents, en la línia de la biotecnologia i la conquesta de realitats post-tecnològiques. La humanitat és tossuda i les elits van més perdudes del que podríem imaginar, o bé, tot és part d’un pla cap al domini ...

        Lectura de «Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio». Llàtzer Moix presenta un arquitecte entre el cel i la terra, un demiürg aïllat, surant damunt un món de formes que qüestionen les lògiques de la tradició i imposen somnis gairebé humans d’una època triomfal. Un arquitecte que lliga els seus somnis amb pressupostos i sobrecostos i interessos polítics i econòmics no sempre irreprotxables.      L’home es projecta i vol ser recordat per la seua obra i al marge dels seus pecats. Què quedarà de Calatrava i dels altres arquitectes estrella que després de Corbussier han dissenyat el nostre espai? Què valorarà més el nou sàpiens dels edificis que ha d’habitar? ; la funcionalitat?, la metàfora i l’estètica? Tots estarem d’acord que primer que res serà la pervivència de la construcció. Queda assegurada a solidesa de l’estructura en les obres de Calatrava?. I què em dieu del m...