OSCAR BRIZ

Vaig conèixer l'Oscar Briz farà uns sis anys. Vivíem aleshores al carrer de l'Argenteria, al barri del born de Barcelona i treballava a un institut a Travessera de Gràcia. Un dia potinejava a l'internet i vaig descobrir en algún racó de la xarxa aquest músic que venia del País Valencià a fer un concert a la Rosa de Foc ( un bar musical engolit per la progressió esquizofrènica d'un Born que volen d'estampeta). A la vesprada, unes hores abans del concert vaig passar-hi per davant i hi vaig entrar no recorde ara massa bé amb quin propòsit. Vaig demanar una cervesa a la barra i li vaig preguntar al percussionista. Va ser ell qui em va presentar l'Oscar i ràpidament ens vam posar a parlar bàsicament de tot l'humà. Simplement vam considerar, sense dir-ho, que la divinitat podia esperar, tenia tot el temps del món; nosaltres estàvem aleshores a Barcelona i ací s'ha d'anar per feina. Des d'aleshores ens hem anat trobant d'una manera espaiada als concerts i farà uns mesos, després d'un cocert a Barna, vam tenir l'oportunitat de continuar la conversa que vam deixar a la Rosa de Foc, davant d'unes birres. Al concert de divendres al Palau de la Música de Barcelona vaig poder gaudir una altra volta del seu directe. Encara estic tocat.

L'Oscar és un ésser profundament polític, autènticament polític; d'aquells que abominen de les etiquetes, d'aquells que han abeurat la seua consciència a la pròpia experiència reforçada amb lectures sòlides i poc ordenades. Aquesta independència l'ha portat a fer una música que brega per ser eclèctica, completa i personal, i unes lletres que comuniquen i ens volen fer partíceps d'un pensament complex i subtil, no apte per a tots els públics. Aquesta actitud feréstega l'ha aïllat físicament , moralment i ideològicament de les “capelletes” tan empobridores. L'opció de cantar en català quan ja ho havia fet en castellà i en anglès ( amb els Whitlams d'Austràlia) és una tria madura que te més a veure amb una política d'arrels o de saber escoltar l'univers, o els pins, quan ens parlen, que amb la tendència tan usada per aquestes contrades, de prendre partit per uns o per uns altres.

L'Oscar és un home bó que busca i ha trobat entre els pins que envolten l'Alcúdia un refugi on poder crear. Des de la natura tot és diferent; a la ciutat tot naix i tot mor i res no és igual; tot progressa cap a un no res indescriptible; les coses tenen un principi i un final. El temps són hores, minuts, segons....els espais estan limitats; la casa, el carrer, el metro, la feina... La divisió, la fragmentació, la promesa (únicament la promesa) a canvi de la dignitat. L'Oscar juga fort; tracta de copsar tot un univers d'experiències en una vida, en una obra, en una cançó. A poc a poc és la manera de fer-ho, com el camí dels pelegrins; una passa en segueix una altra, en comunió amb la natura, sent com els peus baixen a la pols i tornen a pujar i tornen a baixar com si foren cicles de la lluna molt i molt curts, o com els cicles de les estacions o de l'aigua; sense perdre mai el fil ni el compàs perquè el cercle mai no s'acaba, mai no es tanca perquè mai no ha començat. La vida a la ciutat és una progressió linear, la vida al camp és un cercle o un ou; si romans observant i en silenci pots veure com la vida esclata cada instant. L'urbanita que havia estat i amb la maleta ben plena , torna (començar no seria exacte) a les arrels des d'on observa i canta des d'una talaia sense trencar l'harmonia del silenci.

En el seu darrer disc “L'estiu”, lletra i música arriben a una comunió total. El silenci juga un paper fonamental i això l'apropa, sense fer cap proposta en ferm, a un tipus d'espiritualitat de peus a terra. Passat l'estiu, el cos es troba en un punt de maduresa òptima; hi ha el recolliment propi del temps que invita a la reflexió de qüestions que en altres temps es presentaven més festives. L'amor ara va més enllà de l' efervescència que dibuixa la frontera de dos cossos; un acte pur que es torna cíclic, com una part fonamental de la natura . Tot és una continua recerca de l'innocència primera. Aquesta música s'escolta amb un plaer que va creixent a mesura que s'aprofundeix en el seu silenci.

La música de “l'Estiu” no és una festa a la valenciana amb paella i mascletà; és com el pa que puja en la pau de l'alcavor; essencial i net. Arriba d'unes terres que reclamen el seu espai dins de la complexitat ,decidides a descol·locar a aquells que encara no tenen clar que s'han de trencar els motlles i que ja no ens val la palmadeta condescendent a l'esquena mentre “mos dónen sopetes” o com diria l'Ovidi Monllor “ja no ens alimenten molles”. Cal tenir la intuïció molt esmolada per captar allò que s'escapa al costum i al pur producte de consum. És potser per això, perquè hi ha un interés extern i una tendència interna a instal·lar-nos en la comoditat del costum, que després d'un grapat d'anys i de sis Cds hi ha tanta gent al nostre tros de la mediterrània que encara no el coneix.