El Barranc Blanc

L’octubre sembla el mes d’agost, de la calor que encara fa. Tothom se n’estranya i ho comenten quan no tenen res millor a dir. De fet, la gent sempre diem poques coses interessants. Es tracta de fer vore que estem ací, que comptem, que som bona gent i ens dignem a saludar i a fer anar la conversa encara que siga amb banalitats semblants. L’oratge és un tema que no compromet ningú. Hi ha gent que es especialista en parlar-ne amb l’avantatge que ara els mitjans de comunicació donen tot tipus de detalls relacionats amb les condicions atmosfèriques que han sigut, són i seran. Este matí, sense anar més lluny, he escoltat a la ràdio que no hi ha hagut un octubre tan calorós des de l850.   “El cas és no parlar de res que tinga costella”, he malpensat.  Els informatius són més aïna desinformatius i de la mitja hora escassa que duren, 20 minuts són per esports i els deu restants per a notícies que alteren els ànims i torben l’enteniment: atracaments, robatoris, assassinats... La vio...

    Tot això que segueix ve d’unes notes que havia pres unes setmanes abans de deixar Catalunya i partir cap al Barranc Blanc. Feia molts mesos que no havia vist la Remei. L’esperava a una plaça amb pins ufans i bancs de fusta d’un poble del Vallès Oriental. Vaig veure que s’acostava . Els auriculars blancs, i potser la música que escoltava, la feien absent, i , tot i els seus anyets, amb aquell posat, semblava una adolescent. Li vaig fer un senyal amb el braç i en veure’m em va somriure i va accelerar el pas. Vam fer petons i em va etzibar; “¿què, còm és que te’n vas? Què faràs allà?”. La pregunta no em va deixar indiferent; la manera de fer-la tenia unes connotacions potents i aquell “còm és...” i aquell “...allà...”, malgrat la bona intenció aparent, m’obligaven a justificar-me. Ja ho he viscut abans això de justificar-me per tenir un president amb tocs berlusconians , perquè alguns del meu país s’entesten a creure que valencià i català són llengües distintes i perq...

    He deixat un temps d’espera abans de recomençar el blog des d’un altre context, al costat del Barranc Blanc. Potser només era una altra por que m’impedia escriure- una més- a deixar-me vore nu a ple sol, sense la protecció o mur de contenció que suposava l’anonimat de la gran ciutat. Quinze anys són molts i no són res i poden ser també una vida viscuda o una vida perduda. Tampoc no es tracta de tornar amb la maleta tan plena que t’impedisca caminar en la nova destinació. És bo entendre que, sovint, cal prescindir de l’equipatge, o portar el mínim, perquè el camí a recórrer encara ha de ser llarg i la passa ara ha de ser més ferma. Des del balcó ja no veig les punxes de la Sagrada Família emergint de les boires dels arbres del parc. Ara veig els turons minerals, de contenció vegetal mínima i intuïsc la geografia d’ombres que fan els oms a la llera del barranc. Aquí i ara, en aquests anys que vivim, sempre perillosament, tota la meua història es conjuga en un silenc...