El Barranc Blanc

Aquest matí he anat a prendre un cafè i sonaven les nadales més recurrides a tot volum i  l'espai estava ben farcit de tòpics amb moltes estreles nevades i altres punyetes passades de sucre. La nova religió del consumisme pega de valent. No sé si el Jesuset participa dels beneficis. El que pareix més cert és que a nosaltres ens toca pagar el pato. Mentrestant, entre regal i regal, entre anades i vingudes al Corte Inglès - com qui anava fa uns quants anys a la Missa del Gall-  perdem la consciència i el sentit més profund de la celebració del l'hivern. Més enllà encara del cristianisme (i d'aquelles històries tan perilloses pel seu poder anestesiant) hi ha moltes tradicions que conecten amb els misteris de la vida i amb la concepció cíclica del món. Segurament els primers homes temien la nit més llarga i ja van començar a conjurar la presència del sol i la fertilitat amb rituals que incloïen el foc i altres elements que el recordaven. Al meu poble es ballen dances i la nit...

Hi ha gent aturada que ni atura ni dorm bé capficada com està en el què vindrà. És fàcil donar consell dir-los tot passa vindran temps millors mentre passegen el gos i amb bossa de plàstic recullen l'excrement.

He sentit contar als meus pares que la primera televisió que va arribar al poble va ser tot un esdeveniment. Els propietaris tenien una drogueria a la plaça de l’ajuntament i l’havien posada a l’aparador per a què tot el món poguera aprofita-se’n. La gent se’n portava les cadires de sa casa i allí, a la porta, passaven la vesprada. La tia Joaquina que venia cacaus i tramussos a la porta del cine de nit, havia trobat també clientela entre els primers telespectadors del poble. Des de llavors hem corregut ja molt i les coses han canviat. Aquell artifici ens va portar modernitat i ens va ajudar a créixer econòmicament i a estar millor informats del que passava al món. Ara hi ha gent  que considera que més aïna ha sigut la trona que ens ha dictat què havíem de fer i pensar i que ha creat la societat tarada i insostenible que tenim hui. Com sol passar, les dues afirmacions són certes i alhora complementàries. Ara, des que visc a la vora del Barranc Blanc, no he vist la tele només que un ...

    La vida al poble pot derivar fàcilment cap a la contemplació.   No em faria res viure com un ermità o com un epicuri del s XXI; amb un sostre, una horta i temps per a perdre’l (que és l’única manera de guanyar-lo). La tendència que imprimeix el motor social és una altra:   buscar,   córrer,   omplir el temps amb activitats....El meus amics de la ciutat se’n sorprendran perquè pensaven que ací m’avorriria com una pedra. Pot ser, la clau estiga en el fet que fins i tot quan no faig res, quan sec i mire i deixe el cap volant als coloms,   no tinc mai la sensació d’avorriment. És una sort, un do o una tara genètica, no ho sé. És difícil substraure’s al temps quan hi ha les hores, els minuts i tot, la faena i l’oci, està limitat per la divisió. Algú em va explicar que al Senegal era suficient si feies una activitat al dia. Un home podia sentir-se satisfet si havia pescat un peix; la dona per un altre cantó, havia bullit arròs. Ja estava; la resta del...