El telèfon del vent.

 

 

 El teléfono del viento - Una línea especial | LoMixto.com


El 2010 Itaru Sasaki fa instal·lar una cabina de telèfon al seu jardí d’Otsutxi per parlar amb el seu cosí mort. Un any després un tsunami acaba amb la vida del deu per cent de la població total del poble. Sasaki va donar a conèixer el seu telèfon del vent per tal d’ajudar la gent a gestionar el dolor. Des d'aleshores, milers de japonesos han acudit al jardí de Sasaki per a parlar amb els seus morts.

  El símbol és potent i el 2020 el director Nobuhiro Sura fa una pel·lícula que acaba amb la protagonista adolescent parlant amb els seus pares i el seu germà morts pel tsunami des de la cabina de Sasaki. Prèviament, Haru, la protagonista,  havia fet un viatge de més de mil quilòmetres des de Hiroshima on vivia amb la seua tia des de la pèrdua de la seua família. Decideix emprendre el viatge després que la seua tia és ingressada a l’hospital després de patir un hictus. 

Els desastres naturals són sobrevinguts, una mà invisible els desferma sobre la quotidianitat. Algú caminava pel carrer, un altre  comprava peix o anava o tornava de la feina, potser algú feia l’amor o es masturbava o xarrupava sopa amb fideus d’arròs d’un bol. Aleshores la catàstrofe arriba sense avisar en forma d’ona o terratrèmol i s'instal·la sobre una existència banal que a partir d’ara agafa el  protagonisme de milers d’instantànies perdudes, com un punt i final.

    No sé si és massa precís parlar d’ instantània on en dècimes de segon els cossos quedarien congelats. Mes aina es tracta d’un parèntesi que pot durar minuts, en els quals la gent sent el terror de la mort o l’eclipsi total. La intensitat del caos que provoca s’allarga primer hores, després dies, setmanes , mesos, anys….fins que noves generacions prenen el relleu i  reinstalen l’oblit.

    En la primera part de la pel·lícula, Haru, la protagonista adolescent, col·lapsa enmig d’un paisatge d’esllavissades produïdes per les pluges prop d’on viu. Un home de mitjana edat la recull. Com que Haru no diu res, decideix  porta-la a sa casa i donar-li de sopar abans de deixar-la a l’estació de rodalies.  A la casa del seu salvador coneix  la mare d’este que pateix de demència senil i amb qui comença a dir les primeres paraules . La dona li explica que quan era una xiqueta va viure el bombardeig d’Hiroshima. És ací on comença el viatge de Haru fins que arriba al seu poble natal d’Osutxi on s’enfronta a la visió del solar d’allò que va ser sa casa. 

    El efectes del tsunami van trencar les barreres que definien allò domèstic: l’amor mític i construït dins la mítica amabilitat de les quatre partes i un sostre. Allà s’amagava l’aparença d’estabilitat i solidesa. Quan no hi ha transició, quan la destrucció passa en un moment, el temps d’una vida no es suficient per recuperar ni tan sols la memòria de tot allò que s’ha perdut. 

   La distància entre Hiroshima i Fukushima és una al·legoria que transita de l’espai al temps i que enfronta les qüestions de la distància que hi ha entre la catàstrofe provocada i la natural. Si ens considerem part de la natura vindrien a ser una mateixa cosa, una simple subdivisió dins del camp de les catàstrofes naturals. Els efectes sobre els individus són els mateixos: la pèrdua.

Comentaris

adrianabb ha dit…
La història és molt trista i quan la veus no pots evitar tindre el cor com encollit.
M'ha agradat molt el símbol de la cabina de telèfon, pel fet que haja ajudat a tanta gent a tancar el procés de dol i poder així mirar endavant.
No la coneixia. Gràcies Andreu.

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Primeres comunions.