El Barranc Blanc

Nadal ha d'anar en majúscula. Això malgrat que molts ens hem esforçat en cantar les gràcies del laïcisme, malgrat la càrrega religiosa que ens pesa com una rèmora que ens estampa en el mur de la por, malgrat que hem guanyat la consciència de la ficció que ens ha forçat a descreure. Nadal ha de portar majúscula perquè si escarbem , darrere de totes aquestes clapes que ja no ens serveixen de massa, hi ha la celebració de la vida com un cercle que mai comença ni mai s'acaba. Ara, en aquestes dates , la vida dorm simplement, breument, conscient d'un despertar ni més ni menys important que l'anterior, o el de fa 150 anys. Això ens esborrona, ens descol·loca perquè pensàvem que l'evolució ens havia fet superiors, gairebé petits deus. que arribaríem a controlar el temps i a aturar-lo si fora precís. El Nadal ens recorda que es tanca un cicle i se n'obre un altre, que tot segueix igual, que no som tan importants com volem creure, o que sí que ho som, però com a pa...

 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua. Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els...

Vam triar Oviedo per aturar-nos uns dies i ja ben instal·lats a l'hotel em van arribar les notícies de la vaga dels controladors aeris i les pluges que afectaven el sud de la Península. Vam respirar alleujats per l'encert de la tria (viatge en tren i nord). En els primers passejos vaig descobrir una petita ciutat aclofada dins d'una simfonia de llums tardorals. Els carrer Uría, el parc de San Francesc, la ciutat vella, la  ciutat dels estudiants, la Vetusta de Clarín...El fet és que per uns dies va complir la funció  de restaurar uns ànims que ja  començaven a cercar canvis després d'un trimestre prou carregat de bombo. El turista arriba a Astúries cercant prats  on poder descansar les mirades   saturades de l'urbs. Ací hi ha el verd i les vaques, boscos ufans creuats per rius nets, capelles preromàniques i una mar bella i desagraïda -sublim- que emplena les platges de brancam i que un dia va escopir una gent pobra com la fam cap a terres llunyanes . Algu...

Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”. Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada...

El fet que Y estiga lluny i ja no em puga seguir la quotidianitat de la mateixa manera, em porta a escriure sobre els aspectes més banals de la meua existència a la ciutat que hem compartit uns anys. Crec en una força tel·lúria (o és potser de caire més astral o espiritual?) que porta a les persones a compartir un espai i un temps. Hui em naix explicar-li i explicar-vos que ahir vam comprar el primer torró de la temporada a la torroneria Verdú, cantonada Còrsega-Passeig Sant Joan. Ja havíem passat per davant d'anada al cinema i de reüll vam vore els primers colors del Nadal i en vam intuir els plaers que se'n podien derivar. Corríem perquè, per a variar, fèiem tard. La pel·lícula la vaig triar jo: mea culpa. És diu “Michelle Louis” i és d'uns directors francesos( B. Delépine i G. Kervern) que fan un cinema molt interessant però del que has d'estar al cas i triar el moment. La història s'integra molt bé en el moment històric que ens ha tocat viure. Comença quan e...

M'alce i amb els ulls encara embotats pel son pose aigua a escalfar. L'aroma que desprén el bon té em revifa els sentits, em torna a poc a poc al món dels desperts. Hem de posar bona cara a la vida, pense, mentre aboque l'aigua bullint a la tetera i les fulles del té verd japonés comencen a desprendre totes les suposadament propietats miraculoses. Em quede uns segons mirant la tetera blanca – quasi un litre de té que em permetrà un xarrupeig contingut al llarg del matí mentre consulte el correu i escolte la ràdio o mentre faig feina per l'institut-. Cafè o té? Ja fa uns anys que sent el debat. El cafè és masculí, agressiu ; el té és femení i parla de la subtilesa. El cafè connecta amb un individu atrafegat i productiu; el té amb l'espiritualitat, amb un món sostingut i observant. A partir d'ací ,tinc la tentació d'entrar en una anàlisi combativa de les pràctiques d'algunes multinacionals i del fet que Nespresso ha segrestat descaradament la nostra...

LA SONSÒNIA DEL PODER PAPAL    La nit anterior havíem tingut la despedida de Y. que marxa de Barcelona a Romania per amor. Potser són uns mesos només donada la situació econòmica i social del país; potser és per sempre, diu ella. Això mai es sap. La vida et dóna sorpreses. Qui m'havia de dir a mi que esperaria la visita del Papa amb tanta ànsia, amb aquest cor i la resta de vísceres ofertes, com un sacrifici impiu, a l`ànima laica ?. Durant dies, potser setmanes, el meu seny s'ha debatut entre mostrar indiferència, menyspreu o la tan ubicua i difusa  tolerància que hom predica, o bé manifestar el meu rebuig cap a una esglèsia que ha esdevingut una anacronia i que només escolta el seu monòleg que ja és un zumzumeig que adormisca i que per una altra banda ja dura uns quants massa segles. El Papa Ratzinger Z ens ha vingut a salvar dels perills del laïcisme, del caos moral que això comporta. I quina alternativa ens ofereix?. La de sempre; tornar a fer caldo amb la m...