Genet al menjador de ma casa.

Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata....

Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se'n queixen però d'una manera més distesa perquè sempre acaben trobant coloc en qualsevol racó, independentment dels meus pocs i improductius esforços per posar ordre a les lleixes. A temporades, per qüestions econòmiques però també de filosofia de vida- pel tema de no acumular, de prescindir de tot allò que no es bàsic- he pensat deixar de comprar-ne però sempre hi torne. Hui concloc que no hi ha res com tenir temps i passar una estona morta mirant els lloms arrenglerats i els títols verticals quan de sobte fas alguna troballa, o simplement n'agafes un per que sí i llegeixes unes planes que et tornen a captivar i t'inviten a seguir encara més o a mamprendre altres lectures.

Un dia d'aquestes vacances ja passades però encara presents, badava jo la vista per la prestatgeria on s'hostatja tota aquesta metralla d'idees que col·leccione quan veig “The burning library” d'Edmund White, un recull d'articles publicats per l'autor Nord-americà i on parla d'això i d'allò, però sobretot de literatura. L'avantatge que tenen aquestes publicacions és que pots picotejar i no et fan sentir malalt d'inconstància- el més proper al que ens ha acostumat internet , però en paper-.

Ja fa anys que la meua amiga Caragh em va descobrir aquest interessantíssim autor i en una època vaig llegir alguns dels seus llibres de ficció autobiogràfica. “The burnig library” evidencia el seu vessant de crític literari i social sempre agut i original. El cas és que vaig obrir el volum just per un article que parlava de Juan Goytisolo - un altre dels meus autors reverenciats- i aquest em va portar a Jean Genet (bastant desconegut per a mi) i en concret a la seua obra pòstuma que tinc traduïda al castellà com a “Un cautivo enamorado” on parla de la seua experiència al costat dels palestins. Per la seua història personal, Genet sempre acaba aliant-se amb aquells que no tenen res. A més, ell mateix afirma que si algun dia els palestins arriben a ser independents, a tenir casa, govern i exèrcit propi, deixarà de militar al seu costat. Aquesta actitud és comuna a molts mortals entre els quals m'incloc; és el camí cap a Ítaca, la lluita per les causes justes, el que ens ho dóna tot. Una vegada allà ja no ens interessa perquè l'illa no és el que havíem esperat.

És el que el que et porta badar davant d'un moble llibreria i reflexionar quan escrius; comences parlant de ta casa, dels teus llibres, de la teua ceràmica, de tot el que tens, i acabes amb aquesta idea del Genet que reivindica el valor de no posseir i d'estar enamorat i captiu en la lluita de tots aquells que no tenen res.