Passejada per la Plaça del MACBA. La ciutat de l'ordre.

 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua.

Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els cantons de granit. Els jóvens seien amb les cerveses i es barrejaven amb els turistes i amb els “culturetes” de visita al museu. M'agradava l'espectacle i sovint portava gent. I quan els deia que aquesta era la plaça que més m'agradava de totes les de Barcelona, alguns em miraven amb ulls galàctics. Simplement m'agradava aquella combinació d'intel·ligència, d'espai planificat posat al servei d'una vida que es reinventa cada moment i que és creativa i caòtica. L'ordre per l'ordre, allò a que aspira sense més l'afany burgés des dels despatxos i des dels llibres, pot ser terriblement trist. Fa anys, els diumenges a la vesprada el Parc de la Ciutadella s'omplia de gent que feia música, vena artesania, feia malabars o simplement badava damunt l'herba. Era un espectacle fabulós veure tanta gent congregada perquè sí. Supose que la cosa se'n va eixir de mare i ho van acabar prohibint. Una de les funcions de les autoritats és establir un ordre que possibilite la convivència. Hi ha el perill, com ocorre massa sovint, de matar totes les iniciatives que no siguen les institucionals.

La creació de l'intel·lectual és sempre de segona, tercera o quarta mà. Li manca espontaneïtat o frescor. Per una altra banda, la creació popular naix amb massa força, sovint se l' ha de polir. Les comunitats que volen ser massa civilitzades corren el perill de matar la necessitat d'expressar-se que tenen els distints grups que la conformen. L'ordre burgés pot establir un diàleg constructiu amb l'excés que sorgeix del caos i crear productes sublims. Pensem en les creacions màgiques de Gaudí com una combinació de “seny i rauxa”. L'ordre burgés, sense més, crea ciutats “mones”, o “de disseny” si ho preferiu, però mancades d'esperit i molt ensopides. Als polítics els agrada parlar – se n'omplen la boca- d'una ciutat per la gent. A l' hora de la veritat la idea que tenen és la d'una ciutat per un tipus de gent.