El Barranc Blanc

Dies post-electorals. Victòria exemplaritzant del PP a tot l'Estat. La crisi els ha passat factura, diuen els socialistes. A tot això encara perduren al carrer les cacerolades i els crits dels indignats pel sistema. Rajoy ha eixit al balcó de Génova i ha dit als seus seguidors: “ Esto si que es la verdadera democracia y no la de Sol”, referint-se a les manifestacions del M-15.. La plaça va quedar blava de banderoles; el mapa autonòmic també va quedar blau a excepció de quatre taques que no se'n van ni amb aigua calenta.  Els comentaris generals dels qui m'envolten són més o menys “ Què fort! Quin país tenim! Còm pot votar la gent el que vota!” L'esquerra es posa les mans al cap, els que no han votat es posen les mans al cap... Hi ha una majoria dels que han votat que estan felicíssims amb els resultats, o si més no, la patada que han pegat al govern ha fet mal. Era la intenció. Un intel·lectual nonagenari francès invitava a la indignació i la indignació se'ns...

Tots els dies passe per davant de “La titella del Raval” de camí a la faena, ben dematí, quan la botiga encara està tancada. Si tinc temps m'agrada parar-me i fer badar la mirada per l'aparador. N'hi ha de precioses., de titelles. M'agraden els colors tan vius i les formes que m'agiten la imaginació. Tot i això, mai no m'havia fet avant a entra-hi.  "Què  faré de les titelles?", pensava "ja no em caben més andròmines a casa". Un dia vaig passar per davant en el moment en què el propietari obria. Era un home de mitjana edat i anava ben empaquetat amb trage i corbata. El vaig trobar molt malcarat perquè quan li vaig dir “bon dia” em va repassar de dalt a baix  i ni em va contestar. Vaig pensar que matinar no li devia caure bé. A molta gent li passa. Quan vaig començar a treballar tenia un company de pis a qui no li podies dirigir la paraula fins que no passaven dues bones hores després d'haver-se alçat. Este home devia de ser d'aqu...

    INTERNET SOLIDÀRIA AMB ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ Benvolgudes/benvolguts, El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Fóreu molts els qui com a mostra de solidaritat i suport deixàreu els vostres blogs i pàgines webs sense senyal. Ara però, gairebé tres mesos després d'aquell fatídic dia, volen també deixar sense senyal a la nostra entitat, a través de la imposició d'unes multes injustes i desproporcionades (800.000€) per a una entitat sense ànim de lucre, que de no fer-se efectives suposaran l'embargament dels nostres comptes i béns mobles i immobles. Necessitem una vegada més de la vostra solidaritat, i per això us demanem que avui 11 de maig publiqueu l'editorial que us adjuntem als vostres blogs i pàgines webs. A més, també us adjuntem el banner d'Internet Solidària que haurà d'apuntar al següent enllaç: http://acpv.cat/ajudema...

Ahir llegia una entrevista a Gao Xingjian, premi Nobel de literatura l'any 2000. Entre altres coses parlava de l'estupidesa de l'ésser humà i de la capacitat per enverinar que tenen les ideologies. L'autor pensa que a la naturalesa humana habita el mal i que la funció de l'art i de la literatura és despertar les consciències. M'ha colpit una frase que diu “ és essencial conèixer la condició humana, saber que un botxí no és el dimoni, és un ésser humà.”. M'ha estat inevitable pensar en la pel·lícula de Berlanga. Alló que dóna entitat a la literatura i a l'art és la seua capacitat, al marge de l' autor, d'abstraure's de les ideologies i de les identitats. Només així, és capaç de despertar consciències netes i disposades a deixar de banda la tendència a la classificació, al blanc i al negre. Fa dies que tinc per casa “El Danubi” de Claudio Magris. El viatge al llarg del gran riu europeu conforma alhora el fil argumental i l'estructura....

La Kate Middleton i el Príncep Guillem d' Anglaterra ja s'havien casat i feien vida de novençans al Palau de Buckinham amb els gossets de l'àvia amunt i avall. La Dolores encara havia pogut vore la cerimònia al blackberry que li havia deixat el seu fill durant una reunió de junta directiva a l'institut públic on treballa i fa de secretària. Només va alçar el cap per dir que la fotografia amb els dos negrets no li semblava la més adient per la portada de la revista de l'institut. La cap d'estudis li va contestar amb un intencionat “tots som fills de Déu” i això la va deixar més tranquil·la. Davant d'un allau de gori-goris, l'aura del beat Joan Pau II es fa més gran. Arriba aquest miracle a la seua serva Dolores, vinguda de Navarra, acompanyada pel seu marit - edificat com un senyor com cal pel trage d'Armani i una corbata de seda. Els ulls de Dolores s'omplen de llàgrimes sinceres i el rímel ja no se li escorre perquè després de tantes emoci...