El Barranc Blanc

Avui he tingut un somni. Supose que en tinc sovint, per no dir totes les nits, i inclús de vegades, quan tothom suposa que estic despert, jo somnie. Diuen que els somnis tenen a veure amb l'estat d'ànim i també amb el que t'ha passat al llarg del dia. M'ha agradat despertar-me amb aquest somni. M'he despertat conscient que el deixava i encara m'he entretingut uns minuts, embolicat amb el blau dels llençols encara calents, covats per l'escalfor del cos, intentant recordar els detalls per poder escriure'ls. Hi havia la R.B. Fa molt de temps que no la veig. La volia retrobar abans de deixar Barcelona simplement perquè ha estat una de les meues guies a la ciutat. Hi ha molts llocs que me la recorden. Al somni ens trobàvem a un bar. Hi havia més gent. El bar estava a una zona alta de descampats. Baixàvem unes escales i entràvem a un local a mitja llum; sèiem a una taula baixa. Ella es va demanar un gintònic de Hendrix; jo vaig xarrupar del seu gintònic – ...

  Estem cremant els últims cartutxos a Barcelona - ara sí que va de bo. Definitivament, tenim llogada la furgoneta per dissabte. Serà carregar-la de bon matí i carretera i manta. Despús d'ahir em van recomanar un restaurant-bar xicotet, sense pretensions, dels que prometen bon menjar de matèria prima d'òptim origen. Vaig proposar d'anar-hi d'anar-hi . Havíem passat mil vegades – potser més – per davant i mai se'ns havia acudit d'entrar-hi . El cartell amb el nom és el més nou del local. La resta, començant per les portes d'alumini, és d'una simplicitat que esborrona . Les parets són l'únic element considerable; hi ha més de cent fotografies penjades que inclouen dignes aspirants a mites del món occidental – de seguida vam identificar Joan Fuster i Ovidi Monllor, però també hi ha Buster Keaton, la Callas i gent d'aquesta. A més, a un costat, ben alta perquè ningú no la puga esguerrar, hi ha la bandera republicana. Vam arribar quan enc...

Nathalie havia esperat pacientment la trucada de telèfon que li havia d'indicar que havíem arribat. Ens vam entendre a a mitges i va caldre una segona trucada perquè entenguera que havíem aparcat a un lloc més llunyà del centre del que ella havia previst. Després del rencontre i les abraçades vam pujar tots al cotxe i ella ens va portar a un pàrquing molt a la vora del centre. Només feia uns mesos que ens havíem trobat a Barcelona quan ella havia vingut amb la Solenn, la seua filla adolescent. Prèviament, la història dels nostres encontres havia estat molt espaiada. Nathalie és filla d'una cosina germana del meu avi, la més jove de totes. Els seus avis van emigrar a Algèria l'any 1930, i s'hi van instal·lar als entorrns d'un poble que es diu Bufaric, on aleshores i degut a la immigració que arribava dels pobles d'Alacant, es parlava valencià. Sa mare encara el parla tot i que després de tants anys de la mort dels seus pares , la llengua ja ha perdut la solid...

22 @ Una ciutat mitjana,o gran – tot depèn de la perspectiva-, com Barcelona, ofereix sempre racons per explorar, aquells dels quals coneixes l'existència però que sempre deixes per demà. El meu temps a la ciutat s'acaba i sent que la sang em corre més de pressa i tot el cos, o potser és l'ànima, em demana que intensifique l'activitat i acabe amb aquelles coses que tenia pendents. Fa anys que es parla del 22@ i de l'activitat ingent que els polítics han promogut per tal d'incentivar l'activitat a una zona que feia anys que es veia defallir. Uns mesos enrere m'hi vaig apropar amb la bicicleta. Hi vaig poder veure els edificis nous d'arquitectures glorioses que clamen l'èxit de les grans companyies; un cant al progrés i al creixement sense límit . El progrés, realment, sempre ha promogut arquitectures fantàstiques i projectes lloables i qüestionables. Darrere sempre hi ha hagut l'innominable, l'indefinible, però el triomf de la forma é...

El barri de Gràcia de Barcelona és per a mi un referent físic i cultural des que fa sis anys, per una carambola, vaig venir a parar al barri de La Sagrada Família. L'Eixample dret , al contrari que l'Esquerre que gaudeix d'una vida nocturna més viva, tendeix a l'ensopiment, a la vida en família i a envellir plàcidament en comunitats on els veïns es recriminen les pixerades de gossos a l'escala o fan safareig  mentre recolzen les palmes de les mans al carret de la compra. També hi ha la vida associativa; tinc un veí que un dia a la setmana fa la seua contribució a una cooperativa ecològica. Altres coneguts  participen en diverses associacions i  també tenim la comissió dels indignants que cada dimecres des de fa unes setmanes es reuneix al cor del parc. Tot això, sense oblidar el degoteig imparable de turistes  que es deixen caure pel monument iniciat per Gaudí i en continu procés d'acabament per no-sé-qui. Aquests però, i afortunadament, fan una vida e...

Tenir amics amb interessos diversos i deixar-se portar sempre és bo perquè et proporciona experiències noves i de vegades sorpreses. No soc un seguidor del flamenc tot i que en un determinat moment, i animat per algú, puc  escoltar-lo o a veure'l. La proposta no pot ser rebutjada si es tracta d'anar al teatre Grec de Montjuïc una nit d'estiu. Vam arribar al recinte dues hores abans de l'espectacle. El sol encara batia l'última llum damunt del verd ufà dels arbres del parc i hi vam buscar recer a una taula a l'ombra. Vam demanar unes cerveses i uns entrepans i vam tenir temps de gaudir d'una estona de conversa en un marc incomparable. L'ambientació és màgica i com que la gent arriba més tard, tot semblava que havia estat preparat pels quatre gats bon-vivants que com nosaltres afegíem l'experiència del lloc a la del flamenc. L'espectacle que s'anunciava era “La edad de oro” i el ballarí que sonava era Israel Galván. No estic posat en aqu...

Feia temps, potser anys, que anava darrere de veure “Art”, l'aclamada obra de l'actriu i autora francesa d'origen jueu Jasmina Reza. El meu entorn m'hi va abocar. Tots havien vist l'obra i alguns dues vegades. Els mitjans més o menys oficials se n'havien fet ressò i tot semblava indicar que pagava la pena. Dos noms de l'escena l'havien protagonitzada – el gran Flotats i el Ricardo Darín- i això no podia ser gratuït. Així és com funciona el màrqueting que, ens agrade o no, també s'aplica a la cultura – o hauríem de dir als productes culturals?-. Entretant, com que totes les oportunitats d'anar-la a veure se m'havien esvanit, vaig optar per ser espectador d'una altra de la mateixa autora: “Els déus salvatges”. Em va captivar el concepte i em va captivar el missatge i potser també l'eixutesa de les situacions, la vehemència del discurs, el busseig en el primitivisme dels comportaments humans. Quan fa uns dies em vaig assabentar q...