Mor Lluís Alpera.

M‘arriba la notícia de la mort de Lluís Alpera, l’home. El poeta viurà mentre llegim els seus versos. Les paraules dites tenen la qualitat de les llavors i creixen o minven o es fan fonedisses. Itaca és un regne amb peus àgils i corre davant nostre. Fer durar el viatge és viure. Però Caront sap com arribar-hi i on fondejar la barca. Una barcassa en forma d’ictus se’n porta l’home. Però el poeta viu tot tement la mort i encara la vellesa i els seus efectes al llibre que faig descansar a l’abdomen mentre arrepapat a la butaca teclege paraules a l’ordinador.

Es tracta d’una edició de «Tempesta d’Argent», d’Edicions 62. El pròleg és d’Àlex Broch i sota el signant hi ha la data de desembre de 1985. És un dels primers llibres de poesia en valencià que vaig comprar o pot ser fora el primer. Hi ha una altra data sota el meu nom, a la primera pàgina: 1989. Era el meu primer any a la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant i me’l creuava pels corredors. Era un home de corpenta gran, esperit esponerós i  paraula arravatada i generosa. No el vaig tindre mai de professor ni vaig tindre cap conversa amb ell. Jo el mirava passar i actuar i pot ser pensava que el títol del llibre havia estat ben trobat. Li ret ara un darrer homenatge tot confrontant dues cites de «Tempesta d’Argent» :

«Totes les xàrcies llançades a la mar

no et serviran absolutament de res»

i

«Serà el teu instant. Tan sols un instant insòlit

dins la llarga i perfumada cabellera dels segles»

I és que la poesia naix d’aquesta tensió que ens esguerra el entre el voler-nos eterns i saber-nos vençuts.