El Barranc Blanc

                                                        Al Xavi Morera.   D'un glop eixut et va engolir la nit; l'alba rebé un cos fred, sense color, cobert amb els llençols i amb la claror alletant-se  del teu ordre, del teu crit. Un puny  de gel per sempre et va ferir, una absència irritada de dolor, la teua gent més enllà de la foscor, en l'absència del tu i del teu oblit. Han quedat  tantes coverses solsides al tren; l'esquena dreta al respatller  i el sol abocant cabassos del llum. Han quedat esperant tantes volades d'indignació i de riures; un planter que creixia obviant la presència del fum. El Xavi se'n va anar massa prompte. Tenia 40 anys i era un bon company de l'institut. El curs passat va fer una estada com a professor...

Provoca una felicitat estranya i autocomplaent trobar històries que t'expliquen coses de tu i del teu entorn. Però, què té a veure un vell malcarat , antipàtic i tancat en el seu món reduït pel seu Gran Torino del 72, les memòries de la Guerra de Corea i un garaig que sembla un museu on totes les eines estan col·locades amb un ordre estricte i essencial amb un home com jo en la seua còmoda trentena, que l'únic contacte amb el món de l'automòbil és un carnet rebregat al fons de la cartera, que no sap penjar un quadre i que el més a prop que ha estat d'una guerra han estat les diverses manifestacions antibèl·liques i marcadament antiamericanes a les que s'ha acostumat a assistir des dels anys universitaris? És en el meu entorn on hem de trobar les semblances?.La clau me la va donar l'escena on Walt Kolawski neteja els seu Gran Torino del 72 amb una concentració inusitada i com si en l'acte li anara més que la vida la seua raó de ser. El meu avi té ara 8...

Tinc a les mans una segona edició de "Campos de Níjar" de Juan Goytisolo. L'any de l'edició és el 1960 i incorpora les fotografies de Vicente Aranda i un petit planell de l'àrea on hi ha, marcat amb fletxes, l'itinerari del viatge que van fer per la zona que hui coneixem com el Cabo de Gata. Al seu llibre autobiogràfic "En los reinos de Taifa", l'autor fa uns apunts breus sobre el procés de producció del llibre de viatges.Diu: " en agosto de 1958 y marzo de 1959 regresé sin Monique a Almería, exploré a pie, en camión y autocar la conmovedora región de Níjar y al concluir en París el manuscrito del libro- condensado en un viaje, por razones de eficacia narrativa, los lances, incidentes y encuentros acaecidos en diferentes itinerarios-, escudriñé aún en automóvil toda la zona para fotografiar con el director de cine Vicente Aranda los lugares descritos en el relato". Sovint, algú questiona aquesta preferència per viatjar a llocs on la...

Ert, un fardatxo  amb les palmes obertes esbatussa la pols seca del riu; tanquen els erms baldats les atzavares que engrunsen l'aire calent de l'estiu. Les cases entotsolades i blanques conviden als vius a beure els vins amargants i desarmats de les platges sense l'esperit d'escuma dels pins; nueses escampen el desig del cos i es torra sense ombres possibles, descarada,  la flor de pell del tos. Pressionen al límit  els hivernacles i els adossats  que el turisme ha reclòs al dors de la història negra dels pobles Andreu estiu-2009

En una de les primeres fotografies que conserve de la tendríssima infantesa vaig vestit amb tot l'equipament del Barça; ma mare m'ajuda a sostenir-me dret amb una mà i sosté en l'altra una pilota. L'abillament va ser producte de la promesa consensuada dels amics del pare de fer aquest present al primer mascle que nasquera. Tot plegat va ser premonitori: hui soc un actiu bel·ligerant antifutbol (no com a esport sinó com a fenomen social i mediàtic). Això dit, el lector ja podrà entendre que en tants anys he tingut temps de covar ressentiments per a tots els gustos i paladars si exeptuem els llaminers.      És un article de l'Antoni Puigverd el que m'ofereix l'espurna que ha de cremar totes aquestes andròmines que guarde, tan corcades  com el concepte d'èpica que fa servir l'autor per definir aquest esport. Puigvert viatja amb el futbol a aquell paradís perdut de la infantesa i  amb la perspectiva esbiaixada que dóna la nostàlgia eleva aquest fenome...

El darrer dissabte de juny l'amic Ferran ens convidava a un arròs al forn a la casa que té al raval de Barcelona, tocant a Joaquim Costa. Desprès que s'unflara l'arròs al mondongo, ens vam esbotifarrar al sofà d'Ikea presos d'una digestió de hienes .  En despertar de la primera becadeta,  l'amfitrió proposa que vegem una pel·lícula que havia aconseguit de no sé on i l' únic atractiu de la qual (i no és poc) semblava ser que eixia l'Ovidi Montllor. Vam accedir sense massa entusiasme i amb una dosi d'escepticisme important. Pel caire que va prenent el discurs i pel simple fet que un film de l'any 76 em puga moure a escriure  aquestes ratlles es pot endevinar que com a mínim em va fer esmolar els sentits i adreçar l'esquena  contra el respatller. La pel·lícula és "La siesta" de Jorge Grau, i ens transporta a aquell ensopiment moral de sobretaula  en què vivia ancorada gran part de la societat espanyola als anys setanta, després de la...