El Barranc Blanc

Recentment he parlat d'Arcadi Oliveres amb molta gent. Alguns ja el coneixien, altres no. Crec que en escoltar-lo ens adonem que els comentaris sobren, inclús els elogis. El seu missatge és clar  i informat. Què més podem demanar? Escampem-lo i reaccionem d'una manera o d'una altra davant de tots els abusos que s'estan fent davant dels nostres nassos. Podeu trobar més informació i més videos a: http://www.youtube.com/watch?v=vVKYHeXVA9k Ja em direu què penseu.

Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.

Mentre esmorzava he vist l'entrevista d'Ana Pastor a Mahmud Ahmadineyad, president de la República Islàmica d' Iran. M'ha semblat impressionant com l'entrevistadora ha anat pel dret cap a les qüestions més punxegudes. El cor se m'anava accelerant quan li ha preguntat sobre els membres de l'oposició encarcerats o sobre la repressió de  les dones i els homosexuals, o quan li ha recordat les declaracions del president Simon Peres vaticinant una propera revolució a Iran que se l'emportarà per davant. Segurament el moment més comentat serà quan al final de l'entrevista a l'Ana Pastor se li cau el vel i no fa res per tornar-se'l a posar. Segons he pogut llegir després, sembla que el gest va ser casual. No estic tan segur de què ell ho interpretara així. He vist altres entrevistes al president iranià i en totes l'he vist més calmat. Els entrevistadors en cap moment no li feien preguntes tan compromeses. Encara ens queda esperança mentre hi hagen...

El món en què vivim ens marca un pas tan ràpid que amb massa freqüència no ens dóna temps de mirar el paisatge. Primer eren els avions que ens permetien traslladar-nos d'un lloc a un altre sense la consciència de la transició. Ara l'alta velocitat dels trens no permet que la vista es ponga damunt les fites que marquen el progrés del viatge. El que cal és arribar ràpid, com més millor, treballar per objectius ,com els agrada dir als gurus del mercat. El món de la cultura hauria de ser diferent però sembla que no ho és, tan marcada com està pel mercat. Cada dia apareixen nous productes que has de consumir i els vells es fonen a les prestatgeries amb la pols. D'aquesta prestatgeria enfarinada he rescatat, protegida encara per l'ubic embolcall de plàstic, una pel·lícula de fa anys que en el seu dia em va agafar mirant les teranyines del vagó del tren amb què em desplaçava i de la qual només em sonava el nom. Es tracta de “En terra de ningú” (“No man's land”) del di...

Ahir vaig anar a vore “De dioses y hombres” del francès Xavier Beavois. La sala dels cinemes Verdi de Gràcia on es projectava estava plena. Certament la pel·lícula ha despertat un interès gran en un públic concret que busca respostes socials i espirituals a unes situacions que sovint ens deixen campanejant. El director ens explica  la història de les darreres setmanes d'una comunitat cistercenca que fa vida i obra a les muntanyes de l'Atles algerià. El rerefons històric és important però no fonamental per entendre -la. Per captar l'essència del film és suficient anar amb el bagatge de les violències que ens estellen  per dins i per fora i una actitud de no qüestionar res ni prendre partida per ningú. És el que fan els frares portats pel seu compromís cap a la gent del poble i cap a Déu. De tota manera no ve malament saber que les eleccions de 1991 porten a la victòria al Front Islàmic de Salvació (FIS) i que com a conseqüència d'aquests resultats es suspenen i com...

                                      És millor ser com un voltor amb un os, content, que no un paràsit fart en un festí indecent. És millor, en veritat, un sol pa de civada, que embrutar-se menjant amb un home dolent. Omar Khayam La corrupció és un mal del nostre temps on els diners han adquirit una identitat pròpia. Raimon Panikkar explicava en una conversa amb el periodista Antoni Bassas que a l'Edat Mitjana un pagès sempre s'estimava més un porc o una vaca que li pogueren donar garrins o vedelles que no una moneda d'or d'on no en podia eixir res mes. Hui s'ha girat la truita. Els diners han desenvolupat la qualitat de produir-ne més de manera independent. Per un altre cantó, el que ens pot donar la terra no té cap valor. Hem creat una vida desvinculada de la realitat. Ara estem arribant al ...

Tot i que la corrupció és un fet bastant estés, el maridatge corrupció-València ha fet forat i té unes característiques pròpies alhora que comparteix – ho vull pensar – una història comuna. Totes les reflexions que en segueixen venen després de veure “Corrúptia” , la sàtira sobre el cas Gürtel que ha escrit Josep Lluís Fitó i a la que se li ha negat el pa a alguns indrets peperos del País de l'Est. Fa un parell de dies em comentava una companya de l'institut que un alumne no es creia que jo era valencià. No serà perquè no té accent, li repicava ella, i es veu que ell, més desarmat, feia un últim intent per salvar-me amb un discurs proper a però si és bastant normal i sembla bon tio. Havent acabat d'escoltar l'anècdota, trobava dins de mi un totum revolutum de sentiments i m'apressava a triar-ne un que em deslliurara de la cara de pòquer. Finalment, crec que vaig fer un somriure d'aquells que s'usen per demostrar que estem per damunt del bé i del mal....